Hem entrat a la tardor, la millor època de l’any junt amb la primavera per dirigir els nostres passos cap al Nepal. Però per què Nepal i no un altre destí?

Si ens ho mirem fredament Nepal no sembla ser l’indret més convenient. És un dels països més pobres del món (la seva agricultura és de subsistència i no té quasi recursos naturals per explotar) amb infraestructures dolentes. Carreteres impossibles on els recorreguts s’han de comptar per hores i no per kilòmetres. Aeròdroms on sovint no poden aterrar els avions per causes climàtiques. Hi ha freqüents talls d’electricitat a la capital. Sovintegen els conflictes socials. I així un llarg etcètera de problemàtiques inherents al tercer món i  les d’un poble que fa poc ha sortit d’un guerra civil i que acaba de posar fi a una monarquia enquistada. Aquest panorama, a priori poc adient pels viatges té una altra cara, la positiva, la qual supera amb escreix tots els defectes que li puguem trobar al Nepal.

El territori nepalès de forma rectangular i es troba entre mig dos gegants, la Índia al sud i la Xina al nord. Té una superfície semblant a Andalusia i Extremadura juntes. La geografia marca tres regions ben diferenciades. Al sud hi ha la plana de Terai la zona mitja del rectangle és ocupat per les serralades baixes (fins a uns 3.000 m d’altura) i tota la part nord està formada per les elevacions de l’Himàlaia. La població és de 29 milions d’habitants, els quals viuen en la seva majoria a les serralades baixes i el Terai. La capital, Katmandú amb un milió ha quadruplicat els seus habitants en els darrers vint anys.

Però, quines coses ens ofereix Nepal diferents a altres destins i que mereixin de debò una visita? En primer lloc hi ha l’extraordinària gent nepalesa. Gent riallera, comunicativa i amable. Un mosaic de petites cultures s’escampa per tot el país. La difícil geografia ha anat creant petites illes on s’hi ha anat desenvolupant grups humans amb costums, llengües i fins hi tot creences religioses diferents. Per tot arreu es descobreixen els trets de la profunda espiritualitat del poble nepalès, on predomina l’hinduisme excepte a les muntanyes on la majoria és budista, però en nombroses ocasions es confonen ambdues religions compartit festivitats i ritus. I és una terra carregada d’exotisme. Dels paisatges se’n podria escriure molt, són prodigiosos. Des de les planes humides i les selves del Terai als majestuosos cims  de l’Himàlaia. De les 14 muntanyes de més de vuit mil metres 8 són al Nepal, amb l’Everest –Sagarmatha pels nepalesos- com el cim més alt del planeta.

Nepal va estar tancat als estrangers fins l’any 1950. Un cop es varen obrir les fronteres d’aquest paradís prohibit no tardaren en arribar els millors alpinistes europeus. La pugna iniciada abans de la IIª Guerra Mundial, per aconseguir els cim més alt del món, que tenia poc d’esportiva i més de política, va poder prosseguir en quedar la via lliure del Nepal alhora que es tancava l’accés pel Tibet. I així en poc temps començaren a conquerir, primer l’Annapurna el mateix any 1950, per un equip francès i el 1953 els britànics arribaven dalt de l’Everest. Amb deu anys més acabarien sent assolits els 14 vuitmils. Els següents en “descobrir” aquelles terres foren el hippies. Aquella generació “d’antisistemes” pacifistes dels anys seixanta varen trobar el seu Shangri-La, on podien combinar el seu gust místic per l’orientalisme, la tranquil·litat del primitiu Katmandú i el fàcil accés a les drogues.

Contemporani al moviment hippie, s’inicia una altra arribada d’estrangers a Nepal. Són els practicants del trekking. La modalitat de fer llargues caminades –de varis dies de durada- per espais naturals, troben en el país de l’Himàlaia el millor escenari possible. Encara avui dia Nepal és el principal destí mundial del trekking. Amb el temps s’han anat creant rutes per tota la geografia nepalesa, algunes són per gent molt preparada donada la llargària, altura aconseguida i dificultat del terreny com pot ser el trekking del Rolwaling que arriba a una altura de 5.755 m. Hi ha trekkings de pocs dies de durada i ben fàcils doncs no hi ha grans altures a superar. Altres són rutes que s’han convertit en mítiques com el de l’Annapurna, amb prop de 30.000 “trekkers” anuals. I per sobre de tots hi ha el trekking a l’Everest, el qual segueix la ruta d’aproximació al gegant seguida per les primeres expedicions.

Les facilitats que sempre han ofert els trekkings són part de l’èxit. A les virtuts del país ja comentades (paisatge, gent, exotisme,…), cal sumar-hi la bona tasca dels nepalesos quan organitzen els trekkings. Ja sigui seguint un trekking amb acampades diàries o aprofitant les avantatges dels lodges (allotjaments bàsics de muntanya), els caminants sempre se senten en les bones mans dels camàlics, cuiners i guies, que s’esforcen al màxim per que els clients estiguin ben atesos.

Quan algú de vosaltres desitgi anar al Nepal, a més de totes les grans qualitats i pocs defectes que presenta el país al visitant, trobarà una altra sorpresa: al Nepal moltes de les muntanyes són deesses. Les grans altures sempre han influenciat, per bé o per mal, a la gent que ha hagut de viure als seus peus. Els nepalesos, amb les seves creences i respecte per les grans muntanyes els ha portat a situar les seves deïtats al cim de moltes d’elles. Així, el Sagarmatha (Everest) és la deessa Mare de la Terra –pels budistes- o Parvati, la deessa de la muntanya –els hinduistes-. El Pumori, una muntanya de set mil metres situada molt a prop de l’Everest és la Filla de la Mare. L’Annapurna és la deessa de les Collites i el Cho Oyu la deessa Turquesa. El pic Machapuchare, inconfusible per la seva forma de cua de peix, és el Tron de Shiva i per ser un lloc tant sant on no està permès pujar-hi. El pic Baruntse Nord-oest, també conegut com Kali-Himal és on hi ha Kali i en el cim del Gauri Shankar és on resideixen la deessa Gauri i el seu espòs.

Són tants els atractius que en guarda el Nepal, que en aquest relat m’he quedat curt. Si sentiu la temptació de visitar-lo no dubteu, us espera un dels indrets més sorprenents del món.