Un dels darrers paradisos naturals  de la Terra

Quan vas a visitar el parc nacional del Serengeti o la reserva del cràter del Ngorongoro (ambdós a Tanzània), moltes persones et diuen que mai més veuràs junta un cúmul tal de gran fauna, vagis on vagis del planeta. I tenen raó, enlloc de la Terra  es pot observar un nombre tan elevant de mamífers com allí. Per això, quan vaig viatjar a Namíbia tenia el prejudici de Tanzània. És cert, en aquesta part de Sud-àfrica vaig observar menys animals. Buscava els grans ramats de nyus i zebres i no els trobava, en canvi vaig descobrir uns paisatges fascinants. També vaig poder gaudir d’una manera diferent d’observar els animals de com es fa a l’Àfrica Oriental.  I a més, recorrent el territori de Namíbia és possible observar espècies totalment distintes a la dels grans parcs de Kènia o Tanzània, com els elefants del desert, els òrix o els lleons marins de Cape Cross. Sens dubte, recórrer Namíbia és un d’aquells viatges incomparables.

Namíbia es situa al sud del continent africà i a la costa occidental.  Els límits territorials són a l’oest l’oceà Atlàntic, al nord Angola i Zàmbia, al sud Sud-Àfrica i a l’est Botswana. És un país força extens, 825.418 km2, quasi una vegada i mitja la superfície de la península Ibèrica, en canvi és un dels territoris menys habitats del món, amb dos milions dos-cents mil habitants, això fa que la densitat sigui del 2,68 hab/km2, amb menys concentració només es troba Mongòlia.

El principal tret geogràfic és l’aridesa del territori, amb la presència de dos grans deserts. A la franja costanera s’estén paral·lel a l’oceà i al llarg de 1.300 kilòmetres el desert del Namib, famós per les seves dunes de sorra vermella, les més altes del planeta. Ocupant bona part de la zona oriental es troba el desert de Kalahari (la major superfície d’aquest desert es troba a Botswana). Un altre accident geogràfic ben curiós és l’Okavango, un riu que neix a Angola i es dirigeix cap a l’interior del continent africà, creua el nord-est de Namíbia i s’interna a Bostwana on forma un delta espectacular. Les aigües de l’Okavango desapareixen en el Kalahari. La climatologia es caracteritza per la manca de pluges, no arribant-se als 50 mm anuals en la franja costanera i com a màxim es recullen 400 mm en la zona de l’Okavango.

Al estar al hemisferi sud, les estacions van a l’inversa de les nostres. Els mesos amb més estabilitat atmosfèrica són abril, maig i juny. És quan les temperatures són més agradables, amb excepció de les nits en zones elevades, que poden arribar fàcilment als 0ºC. La temporada de pluges s’estén entre els mesos d’octubre a febrer, llavors es quan es produeixen ruixats sobtats i quan alguns rius que han estat secs durant quasi tot l’any, tornen a portar una mica d’aigua. Les temperatures poden arribar a ser molt altes, amb excepció també de la part muntanyosa del territori, a l’altiplà central.

Diferents tribus boiximanes varen les primeres en habitar, des de temps remots, les àrides terres de Namíbia. Cap al segle XV varen arribar procedents del nord algunes tribus d’origen bantu. Aquests grups ètnics s’anaren estenen per tot el territori i avui dia els ovambo representen quasi el 50% de la població, mentre que els boiximans en prou feines són el 2,8%. Els blancs, dominadors polítics fins la independència de Sud-àfrica (1990), tant sols són un 6,5%, la gran majoria d’origen afrikaner i uns pocs d’arrels alemanyes. La resta de població la conforma un mosaic d’una trentena d’ètnies, moltes d’elles amb el seu propi idioma.

La presència blanca es remunta a l’any 1840, quan Prússia (després de 1871 l’imperi alemany), s’atribuí la propietat de Namíbia. En acabar la Primera Guerra Mundial va ser Sud-àfrica la que va ocupar el territori, mantenint el domini fins el març de 1990. Durant el mandat sud-africà s’aplicà la política de discriminació racial “aparteid”.

Un aspecte, i força trist, que contradiu el títol del reportatge “un dels darrers paradisos…” és que Namíbia és un dels països del món amb la riquesa més mal repartida. A això hi té a veure el llarg domini del veí del sud i la seva dependència econòmica. L’atur supera de llarg el 30 %. Moltes tribus en prou feines tiren endavant amb l’agricultura de supervivència, en canvi la població blanca domina els principals recursos, la mineria de diamants (concentrada en la costa sud-oest, i territori prohibit inclús als turistes), el urani (un dels principals exportadors mundials) i la pesca marítima. El turisme ha anat guanyant pes en l’economia, cada any es construeixen nous equipaments d’alt nivell a l’hora que es reforça el turisme sostenible.

Les atraccions turístiques són variades en extrem. Windhoek, la capital de nom quasi impronunciable –res a veure com està escrit-, està situada a 2.000 metres d’altura i té uns 230.000 habitants. Presenta un clima calorós durant el dia i fresc al vespre. La ciutat es l’antítesi de qualsevol capital africana. Ordenada, carrers nets, amb poca gent circulant, cases ben pintades. En algunes zones les reminiscències colonials alemanyes et traslladen quasi a Europa central encara que et pots endur alguna sorpresa. Què passa si des sobte us trobeu un parell de senyores vestides com l’Alemanya de finals del segle XIX? No, no és carnestoltes, us haureu trobat amb dones de l’ètnia herero (nom que prové del espanyol herrero, doncs el seu ofici principal era el de ferrers). La gent d’aquest grup, un 7% de la població del país, segueixen vestint com fa dos segles, amb uns barrets de tela molt característics. Aquesta ètnia va sofrir el que es considera el primer genocidi d’Àfrica. L’any 1900 hi havia uns 80.000 herero i es varen enfrontar als colonialistes germànics. Els alemanys varen aplicar amb ells la política d’extermini, i al cap de quatre anys només en quedaven uns 15.000. Professen el luteranisme. Es poden veure a la capital i sobretot en les poblacions importants del nord.

Swakopmund és la segona ciutat del país, amb només 35.000 habitants i situada a la costa. Se la considera per la seva arquitectura com un dels més ben conservats nuclis colonials alemanys del món.

La part humana que més pot interessar al visitant es concentra al nord del país, on a més de trobar els ja citats herero, també es poden visitar les comunitats himba. Aquestes tribus habiten la zona de Kaokoland en la província de Kunene. També varen ser perseguides i delmades pels alemanys a principi del segle XX. Es considera que és l’única ètnia de Namíbia que segueix vivint igual que feien els seus avantpassats. Les dones, vestides només amb una curta faldilla i molts collars i braçalets, cobreixen tot el seu cos, incloent-hi el cabell, amb una pasta feta d’herbes, mantega i un fang rogenc; sembla ser que és per protegir-se dels rajos del sol.

En l’aspecte natural, Namíbia ens mostra una quantitat i varietat de paisatges únics. Al sud-oest, trobem diversos canons a l’entorn de Solitaire, algun d’ells amb llacs amagats a l’interior de coves. Tota la regió costanera, des de la frontera amb Sud-Àfrica fins  la frontera nord amb Angola està presidida pel desert del Namib, amb dunes que arriben fins a arran de mar. Se la denomina Costa dels Esquelets, en part per la gran quantitat de vaixells que al llarg dels anys s’hi ha anat quedant encallats i abandonats. El motiu de tants naufragis és degut a la presència quasi constant d’una densa boira damunt el mar, provocada per una corrent marítima molt freda. Sota les muntanyes de sorra del Namib, es diu que hi ha el més gran dipòsit de diamants del planeta.

El món de les grans dunes ataronjades i vermelloses és únic i impactant. L’accés es sol fer des de Sesriem i la majoria de turistes s’enfila a la Duna 45 (es diu 45 per estar a 45 km de Sesriem) per poder veure la sortida del sol. Els més agosarats poden fer l’ascensió a alguna de les grans dunes de Sossusvlei. Aquí hi ha la duna “Big Daddy” i la seva parenta la Duna 7, considerada la més alta del planeta, ambdues superen els 325 metres d’altura. Bona part de la costa central està protegida pel parc nacional Namib-Naukluft.

Si hem començat l’itinerari pel sud, el més oportú és aturar-se a les ciutats de la costa Walvis Bay i en especial a la ja esmentada Swakopmund. Camí cap al nord es poden veure unes rares relíquies prehistòriques encara vives; l’estranya i curiosa Welwitschia mirabilis, única en el seu gènere. Aquesta planta s’alimenta de la rosada nocturna i creix de manera molt lenta. Els pocs exemplars que queden a Namíbia poden arribar a tenir fins a dos mil anys.

A Cape Cross hi ha una gran colònia de lleons marins, els quals es poden veure de molt a prop. És un altre d’aquest aspectes xocants que ens ofereix Namíbia. Tot un espectacle aturar-se per veure jugar les cries de foca, observar com neden salvant les grans ones atlàntiques.

Allunyant-nos de la costa podem apropar-nos a Spitzkoppe, un grup de muntanyes granítiques que arriben als 1.700 metres d’altura. El paisatge és idíl·lic, en especial a la posta i sortida del sol. En canvi, quan es camina per aquí ja de fosc, cal vigilar, doncs entre els roquissars s’amaga la temible mamba negra, una de les serps més ràpides del món i la més verinosa del continent africà.

Ja a la província de Kunene, podem admirar els petroglifs de Twyfelfontein, una altra relíquia del passat. Fa més de tres mil anys, els boiximans varen deixar la seva petja d’art rupestre, amb dues mil figures d’animals gravades a la roca. Aquest conjunt va ser declarat Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2007.

Quasi a l’extrem nord-oest del país, hi ha l’antiga fortificació alemanya de Sesfontein, avui un monument nacional. Al seu entorn s’hi ha construït allotjaments, i són el punt de partida per visitar el riu sec Hoanib, el qual desemboca a la Costa dels Esquelets. Ben segur que en més d’una ocasió haureu vist algun documental filmat en aquest indret. Es tracta de l’estret llit d’un riu que només porta aigua de molt en molt, sovint passen anys fins haver-hi una nova avinguda. Aquest escenari s’ha convertit en la llar dels temibles elefants del desert, els únics animals capaços de fer que la vida segueixi en aquesta inhòspita regió. Durant les llargues sequeres, els elefants, dotats d’un especial sentit de localització, són capaços de saber on hi ha aigua sota la sorra. Amb l’ajut dels seus ullals caven grans forats fins fer aflorar el líquid vital. Un cop ells han saciat la set, altres mamífers s’acosten a beure. Gracies l’habilitat dels elefants poden viure les girafes, antílops, i fins hi tot uns pocs rinoceronts negres.

En una gran depressió, a la zona central del nord del país es troba el parc nacional d’Etosha, un dels més grans d’Àfrica, amb 22.270 km2. Aquí les atraccions les trobem arreu, però sobretot a l’entorn de les poques basses d’aigua. En una zona de tanta sequedat, l’aigua és el bé més preuat, i asseure’s a la bora d’Okaukuejo o de Halali, les dues principals basses, és un espectacle únic al món. Tranquil·lament prenent un refresc, podem anar veient la desfilada constant d’animals que venen fins aquí a beure. En poques hores, sigui de dia o de nit, i des de pocs metres de distància, només separats per un muret, podem admirar els elefants, girafes, lleons, tot tipus d’antílops, zebres i especies menys comunes.

Les persones que disposin de més temps, encara poden gaudir d’una zona ben especial, situada a l’extrem nord oriental del país. Es tracta de l’aïllada franja formada per les províncies de Kavango i Caprivi. Són 760 km de llargària i arribant només als 30 km  d’amplada en el punt més estret, rodejats per Angola, Zàmbia i Botswana. Aquí és on trobem part del delta del Okavango.

Muztag està oferint viatges a Namíbia, en la formula “fly & drive”, conduint el vehicle que s’hagi seleccionat i anant a pernoctar a diferents i molt bons lodges i hotels situats estratègicament al llarg de l’itinerari.