Sabeu d’un país on la densitat de població sigui de 1,7 habitants per km2? O que el nombre de persones que el poblen en prou feines arribi a una mica més de dos milions i mig i en canvi hi hagi onze milions d’ovelles, nou de cabres, uns altres dos milions i mig de cavalls, més uns quans mils de milers de camells, iacs, i vaques? Sí, hi altres tres indrets al món amb menys densitat de població i són les illes Pitcarin (depenen del regne Unit), al sud de l’oceà Pacífic, amb només 47 habitants i un percentatge de menys d’un habitant/km2. Els altres dos llocs que no arriben a un habitant per km2 i són les illes Svalbard, que depenen de Noruega, i estan situades al oceà Glacial Àrtic, amb 12.173 habitants, i Grenlàndia, que de moment pertany a Dinamarca i té 57.000 habitants. El que és clar és que cap d’aquestes illes pot tenir onze milions d’ovelles, ja sigui pel clima polar o per les mesures del indret. Així doncs, amb aquestes característiques només hi ha un país, i és inconfusible: Mongòlia.

Mongòlia ocupa bona part del cor d’Àsia, és un país grandiós, amb una superfície de 1.565.116 km2 (3 vegades l’estat espanyol), el dinovè país més extens del món. Malgrat les seves dimensions es troba emparedat entre uns altres dos colossos: Rússia al nord i la Xina al sud, l’est i l’oest, que empetiteixen les dimensions mongoles.

La seva situació geogràfica, la més continental d’Àsia, determina un clima extrem. Les temperatures poden anar del quaranta graus positius a l’estiu en el desert de Gobi, fins per sota dels quaranta graus negatius a quasi qualsevol zona del país, inclús arribant a temperatures inferiors en zones de muntanya com és l’Altai, on hi ha cims per sobre dels 4.000 metres.

Es dóna la circumstància que la capital Ulaanbaatar (o Ulan Bator), és considerada la capital més freda del planeta, allà és molt normal que ja es donin temperatures per sota els 0º a començament d’octubre i els mesos de gener a març la temperatura es mantingui per sota dels -30º C.  Aquest rigor tèrmic per sort no s’acompanya de borrasques, de fet les precipitacions són escasses i es produeixen sobretot en la franja nord, on hi ha els boscos de taigà. El sol llueix més de les tres quartes parts de l’any. El llarg hivern comença al novembre i s’allarga fins l’abril; la primavera és molt curta, de mitjans abril a mitjans de maig, amb encara sobtats ruixats de neu i temperatures molt oscil·lants; l’estiu comença a mitjans de maig fins l’acabament de l’agost i les temperatures són agradables, excepte els migdies al desert de Gobi que poden ser molt calorosos; la tardor es limita a setembre i octubre. Tant en primavera com en estiu i tardor hi ha acusats contrastos tèrmics. Així, la millor època per visitar Mongòlia és la que compren l’estiu i el més de setembre, la resta de l’any és massa fred per gaudir d’unes vacances confortables.

La duresa climàtica porta a conseqüències de greus proporcions. Les grans fredorades del hivern i el fet que la mitjana tèrmica anual estigui per sota els 0º C, fan que el sòl es mantingui gaire bé glaçat tot l’any, cosa que impedeix l’agricultura. Només un 0,8 % del territori mongol es apte pel conreu. D’aquí deriva que la població del país sigui tant baixa, doncs si creixés molt no hi hauria productes vegetals per poder consumir tota la població. Un altre efecte molt perniciós és el fenomen del “zud”. El zud és quan, degut a afectes meteorològics, els ramats no poden pasturar durant un període llarg i els animals acaben morint. Aquest zud pot ser de tres classes: el zud blanc, el negre i el de ferro. El blanc és quan la capa de neu és compacta i fonda, impedint als animals arribar a l’herba. El negre es produeix després d’un estiu amb poca precipitació i el resultat és que quan arriba l’hivern ja no hi ha res per menjar. El zud de ferro és produït per la pluja gelada, la qual deixa el terra protegit pel gel com si fos una cuirassa. Quan es dóna algun d’aquests zuds la mortaldat pot ser considerable. L’últim gran zud blanc es va produir l’any 2010 i varen morir 8 milions de caps de bestiar.

El relleu mongol també és peculiar. L’altitud mitjana del país és de 1.580 metres i dos terços del territori estan ocupats per muntanyes, moltes d’elles simples ondulacions estepàries, la resta és estepa coberta per herba, amb excepció de la franja sud on es troba el desert del Gobi. La muntanya més alta la trobem a la serralada Altai, és el pic Nayramdlin Orgil, de 4.374 metres. Els rius són poc representatius, en canvi hi ha tres mil llacs, entre ells el Hövsgöl amb una superfície de 2.760 km2 i conté el 2% de l’aigua potable del planeta.

Quan els turistes recorrem les estepes d’un país on la vida és tan problemàtica i amb tan poca població, ens preguntem com va ser possible que durant un temps, en el segle XIII, Mongòlia s’erigís el centre del imperi més gran que hagi existit. És una història coneguda, però no deixa d’impactar-nos la vida de Temujin, més conegut com Gengis Khan, el cabdill que va ser capaç d’aglutinar totes les tribus mongoles l’any 1206. Amb una tàctica guerrera innovadora aconseguí portar les seves tropes molt més enllà d’Àsia, fins Budapest i Viena i de l’oceà Pacífic a la Mediterrània. Aquell imperi també va ser el més efímer que es coneix, doncs a la mort de Gengis Khan l’any 1227, provocà que tots els caps de tribu varen retornar a la seva Mongòlia natal per celebrar una reunió i decidir el futur de l’imperi, el fet és que un cop a casa, l’estructura sorgida de les invasions es va desmuntar i cap cabdill va efectuar l’esforç de mantenir els territoris conquerits.

Les restes de la capital de Gengis Khan, Karakoram, són una de les fites de qualsevol itinerari per Mongòlia. Allí s’aixeca el conjunt monàstic d’Erdene Zuu, el monestir budista aixecat al llarg del segle XVI, el més antic del país.

El que és menys conegut de la història de Mongòlia és el període anterior a Gengis Khan, un món de tribus turques que en la seva fugida cap el sud marcaren la geografia humana de tot Àsia Central i Occidental i que avui en dia encara és ben perceptible.

Els emperadors xinesos s’havien afanyat al llarg dels segles en construir una barrera defensiva que evités l’entrada als seus territoris de les diferents tribus bàrbares procedents del nord. L’any 211 a. de C. ja hi havia construïts 2.000 kilòmetres de muralla (la que ara coneixem com la Gran Muralla) separant Xina del que avui és Mongòlia. La gran majoria d’aquelles tribus bàrbars eren d’origen turc i és que la cultura turca va tenir els seu naixement a Mongòlia, als mongols com a tal, se’ls trobava només en l’extrem nord-est del país. Durant segles diferents onades de tribus turcmanes s’anaren enfrontant entre elles i com si fossin les fitxes del dòmino una tombava a la següent i aquesta a la que seguia. Així, unes tribus empenyien a altres cap el sud-oest, doncs cap el sud i sud-est no podien doncs hi havia la Gran Muralla que impedia el pas. Hi ha constància que els uigurs foren expulsats l’any 840 pels kirguisos. Les migracions i posteriors assentaments definitius del pobles d’origen turc, fa que la família lingüística turquesa sigui parlada des de la Turquia actual, passant per l’Azerbaidjan, Turkmenistan, Uzbekistan, Kazakhastan, Kirguizistan, la regió autònoma xinesa de Xinjiang, diverses repúbliques de la Federació Russa, com Tartastan o Daguestan, i fins hi tot a algunes províncies del nord-oest d’Iran, on es conserva la llengua turquesa azerí. El més curiós és que a l’actual Mongòlia la llengua que perviu és el mongol i queda molta influència del rus, sobretot en l’escriptura que manté el ciríl·lic per sobre dels caràcters mongols.

La religió dominant és el budisme en la seva variant tibetana, introduïda per lames procedents de Lhasa l’any 1570. Sembla curiós que els mongols abracessin una religió forana, però el substrat xamanista en la cultura del país va ser una de les causes d’adopció del budisme. Els xamans encara existeixen i són part fonamental en la vida de la minoria ètnica tsaatan, els nòmades de la taigà.

Els tsaatan, són unes poques famílies situades a cavall de Rússia i Mongòlia al nord del llac Hövsgöl. La seva subsistència depèn dels ramats de rens i per que els animals puguin trobar aliment mouen cada any els seus campaments fins a nou cops. El campament tsaatan és format per dues o tres tendes de campanya, del tipus tipi. Per preservar la identitat tsaatan, s’està desaconsellant que les turistes els visitin. La intromissió d’un grup turístic en una comunitat petita i aïllada d’aquesta tribu, pot malmetre les seves estructures culturals.

L’herència deixada per la dominació dels russos és palpable a la capital, on s’aixequen edificis de l’època soviètica. De fet el nom Ulaanbataar significa “Heroi Roig”  i la ciutat va ser denominada així l’any 1924, en plena època dels soviets. Abans, des de la seva fundació l’any 1639 fins el 1706, Ulan Bator s’havia anomenat Örgöö, la “Residència”, fent referència als monestirs budistes que acollia; del 1706 fins el 1911 es va dir Khüree o “la Gran”. En aquest darrer any va aconseguir la independència dels xinesos manxús i va passar a dir-se Niislel Khüree “la Capital”. Avui Ulan Bator acull quasi a la meitat de la població mongola, i el que més crida l’atenció al visitant és que moltes cases tenen en el pati instal·lada la tenda tradicional, el ger.

L’altra meitat de població viu disseminada pel territori i manté l’estil de vida nòmada, només alguns pocs ocupen petits pobles o incipients ciutats. El ger, aquesta tenda circular, feta coberta de feltre i amb una estructura interna de fusta és la llar que des de fa segles utilitzen els nòmades. És fàcil de transportar, es desmunta i munta en poc temps i és calenta a l’hivern i fresca a l’estiu. Aquest és també el tipus d’habitacle que s’utilitza en els campaments turístics.

Entre les activitats que captiven als visitants, sens dubte una de les més atraients és assistir a les festes del Naadam “els Jocs”. Cada any, a meitat de juliol, els mongols es reuneixen com a  participants o espectadors de la gran festa. L’estrella de la festa són les curses de cavall on els genets cobreixen camp a través fins a trenta kilòmetres. Els genets tenen entre cinc i tretze anys. Guanyar la cursa del poble o del clan és un dels actes que més prestigi dóna a una família. La lluita mongola, carregada de simbolismes com és la dansa de l’àliga, és el segon dels esports tradicionals en importància del Naadam. Aquesta és l’única activitat reservada només al homes El tir amb arc és l’altra esport que forma part ineludible de la trobada anual.

Les tres facetes esportives del Naadam tenen clares reminiscències de l’època d’esplendor de l’imperi mongol, quan a lloms de cavall els arquers conquistaren mig món. Des de l’any 2010 les festes de Naadam són Patrimoni Cultural i Intangible de la Unesco.

La visita a Mongòlia és única en vivències. Pel turista no és fàcil, no hi ha quasi hotels, amb excepció de la capital. Cal passar moltes nits en tenda de campanya o en ger. El menjar és monòton, amb domini de derivats de la llet i la verdura fresca, com és obvi, en prou feines és present als plats. Mosquits, fred de nit i calor de dia, condicionen als viatgers. Durant el periple no ha de faltar alguna experiència hípica, doncs el cavall ha estat i segueix sent el símbol dels mongols. I en tot moment els visitants ens sentim reconfortats per la omnipresent sentit de l’hospitalitat.

Muztag us ofereix cada estiu la possibilitat de viatjar al país dels horitzons infinits, de les grans estepes i dels cavalls. Els nostres programes de vint-i-un dies permeten la descoberta d’aquest món tan especial. També és possible organitzar sortides a mida.