Avui us proposem un nou capítol dedicat a les meravelles que ofereix Tanzània. Abans ja us havíem parlat del Kilimanjaro i els parcs nacionals de Tarangire i el de Serengeti. Aquest post descriu l’àrea de conservació del Ngorongoro, però ens centrem sobretot en el cràter homònim, una de les joies naturals que ens ofereix el planeta.

El recorregut entre Arusha, punt de partida de la majoria de visites als parcs del nord de Tanzània, i la zona d’allotjaments del cràter del Ngorongoro és d’uns 170 kilòmetres a cap a l’oest.  Els turistes que es dirigeixen cap a aquesta àrea, primer solen detenir-se un dia sencer o fins hi tot dos, al Parc Nacional de Tarangire, un dels atractius de la ruta. Finalitzada l’estada els vehicles 4×4 prossegueixen sempre direcció a ponent, tot travessant petites poblacions rodejades de terres de conreu bastant hermes. Conforme es guanya altura apareixen plantacions de cafetars. Després, quan el terreny es torna muntanyós s’acaba l’asfalt i s’arriba a la porta de l’Àrea de Conservació del Ngorongoro. Una breu parada per permetre que els guies formalitzin l’entrada del vehicle i es reprèn la marxa a través d’un bosc que rodeja la pista de terra roja.

Just arribats al costat del cràter, a una altura aproximada de 2.900 metres,  és on s’alcen els allotjaments. Dins del cràter està prohibit construir hi fins hi tot no s’hi pot acampar. Alguns hotels gaudeixen d’una vista excepcional. Una clienta ens escrivia: “Quan arribem a l’hotel, per fora sembla que estiguem envoltats de selva, però al entrar veiem una immensa terrassa amb el cel blau davant. A l’habitació tota la paret frontal és de vidre i em sento com un ocell volant sobre un extensió grandiosa de terra a 600 metres per sota meu, estem penjats a sobre del cràter. Inclús des d’aquella distancia i sense binoculars es veuen uns petis punts que són els elefants. Magnífic, impressionat, se’m va posar la pell de gallina. Potser és dels llocs més bonics he que vist mai.”

El descens al cràter es fa a primera hora del matí, quan encara fa força fred (no s’ha d’oblidar que malgrat estar quasi a l’equador, l’altura del lloc és a prop dels 3.000 metres). La filera de vehicles segueix un ordre rigorós. De totes les zones protegides de Tanzània, aquesta és la més sensible i per preservar-la s’ha optat per un  números clausus per entrar.

Una de les primeres coses que crida l’atenció és veure algun ramat de bestiar, conduit per un parell de massai. És precisament la presència dels nòmades massai, el que diferència aquesta zona protegida d’altres. Mentre que totes les altres del país tenen la consideració de parcs nacionals, i en el seu territori no es pot realitzar cap activitat humana, amb excepció de l’aprofitament turístic,  aquí es permet la ramaderia tradicional i per això i només en aquest cas se l’hi aplica la consideració d’àrea de conservació.

La superfície protegida dins l’Àrea de Conservació Ngorongoro (809.440 ha), supera de molt el cràter, la primer atracció del lloc i primera zona que va rebre un tractament especial l’any 1959, quan es varen separar el parc nacional Serengeti i el cràter de Ngorongoro. La segregació del Serengeti va venir donada per la coexistència en el Ngorongoro de la protecció de vida silvestre i la pràctica de les pastures tradicionals dels massai. Ara, després d’un seguit d’ampliacions, l’àrea de conservació engloba també el cràter d’Empakaai, amb el seu llac interior; el volcà sagrat dels massai l’Oldonyo Lengai; les gorges d’Olduvai, famosíssimes per ser el indret considerat el bressol de la humanitat després de que el matrimoni Leakey descobrís l’any 1959 les restes de l’homínid més antic (Zinjanthropus boisei); i des de l’any 2010, la protecció s’ha eixamplat per encabir-hi el lloc de Laitoli, on s’han trobat les petjades fòssils dels primers homínids, amb datació de 3,6 milions d’anys. El territori abasta diferents tipus d’ecosistema, així es troben zones ermes, sabana, boscos de sabana i selva.

El cràter del Ngorongoro és la caldera volcànica no inundada més gran de la Terra. El diàmetre oscil·la entre els 16 i els 19 kilòmetres i el fons del cràter té 26.400 ha. Els vessants de la caldera s’alcen entre 400 i 610 metres sobre el nivell del fons. Sembla ser que la formació del Ngorongoro es deu a l’explosió i posterior enfonsament d’un gran volcà que hauria arribat a una altura de 5.800 metres. Aquesta zona del món va sofrir grans alteracions entre el terciari tardà i els primers temps del mesozoic. Una dislocació massiva a l’oest de la vall del Rift podria haver estat la causa del col·lapse del volcà original.

La concentració de fauna en el fons del cràter és un dels més grans espectacles de la Terra. Aquí s’hi troben representats els “5 grans”: lleopard, lleó, elefant, búfal i rinoceront. En el cràter del Ngorongoro la caça hi és prohibida des de l’any 1928, però això no ha estat obstacle per l’actuació dels furtius, fins que ja fa algun temps, que es va establir un grup de rangers encarregats de la vigilància constant de tota la caldera del Ngorongoro, evitant d’aquesta manera la continuada persecució dels grans animals i en especial dels rinoceronts negres. L’any 1964 hi havia uns 108 rinoceronts i el 1995 se’n tenia constància de només entre 11 i 14 exemplars. Ara, el nombre d’aquest gran animal en perill de desaparició sembla que sigui secret, doncs enlloc hem trobat xifres que diguin quants exemplars queden; això si, n’hi ha alguns, però no masses. Les girafes són absents en aquest ecosistema prodigiós. Es diu que no se’n troben donada la dificultat que tenen per baixar pels escarpats vessants de la caldera, l’alçada del seu coll ho impedeix. Tampoc s’hi troben ni impales ni cocodrils.

A l’àrea de conservació es comptabilitzen uns 25.000 grans animals, sobretot ungulats. La proporció de predadors havia estat la més alta d’Àfrica, però la població de lleons que viuen de manera permanent dins el cràter ha disminuït de manera significativa en la darrera dècada, tot i així n’hi ha suficients per assegurar que els visitants tindran ocasió de poder-los contemplar.
De manera excepcional, i amb motiu de la gran migració anual de mamífers entre aquesta part del nord-oest de Tanzània i el parc nacional Maasai-Mara de Kenia, creuen el territori de l’àrea fins un milió set-cents mil nyus, unes 350.000 gaseles, de les especies Thomson i Grant, 260.000 zebres i un nombre no determinat de predadors i carronyaires, com són famílies de lleons, hienes i xacals que segueixen la gran massa d’ungulats.

Les poblacions més importants de lleopards es troben en els vessants externs de la caldera, però són freqüents les seves incursions en el cràter. La presència del guepard, comú en el territori de l’àrea de conservació, és molt rar veure’l en l’interior del cràter. El gos salvatge o licaó ha desaparegut dins el volcà, en canvi se’n troben a les planes properes. S’han comptabilitzen fins a 500 especies d’aus.

El variat clima i les diferents altituds del cràter conformen diversos hàbitats. Abunden les praderies, però també es troben dos boscos formats principalment per Acàcia xanthonhloea i Rauvolfia caffra; hi ha llacs d’aigua dolça amb presència d’hipopòtams i amples extensions salobres, on s’acumulen els flamencs. Les precipitacions a la part alta del cràter són entre 800 i 1.200 mm anuals, mentre que a l’interior la xifra es redueix a uns 400-500 mm. L’època de més pluja és en els mesos d’abril i maig; cap a desembre hi sol haver un altra tanda de precipitacions, anomenada de “les petites pluges”.

A la gorja d’Olduvai és on es concentra el gruix de les troballes que s’han fet dels primers homínids. Tot va començar el 1911, quan el professor Kattwinkel, un entomòleg alemany que buscava papallones i va observar la presencia de restes fossilitzades de grans mamífers. L’any 1931 una expedició dirigida pel professor Louis Leakey va desenterrar les eines de pedra més antigues que es coneixien. L’any 1956, Mary Leakey, l’esposa de Louis, fa el descobriment cabdal: el Zinjanthropus boisei, actualment classificat del gènere Paranthropus. Aquella troballa va reafirmar les tesis de Charles Darwin, quan deia que l’home descendia d’un simi. Les restes trobades el 1956 varen popularitzar la frase de que l’Àfrica és el bressol de la Humanitat. En l’actualitat es segueixen realitzant estudis paleoantropològics en tota la zona. Algunes de les troballes de la primera expedició del matrimoni Leakey es poden veure en el petit museu d’Olduvai.

L’Àrea de Conservació del Ngorongoro està inscrita en les llistes del Patrimoni Mundial de la Unesco des de l’any 1979.

L’agència de viatges Muztag us ofereix diversos programes que inclouen la visita al cràter del Ngorongoro i el seu entorn, incloent-hi les gorges d’Olduvai.