A molts viatgers els ha passat pel cap alguna vegada fer un viatge a l’Iran, però prevencions de tot tipus han enviat en orris la idea. És cert que la situació política iraniana és complexa; la República islàmica es basa en els principis de l’Alcorà, recollits en la Sharia (llei islàmica) i això imposa cert respecte a molta gent en els moments actuals, i obliga a seguir certes normes , algunes bastant antipàtiques com la vestimenta femenina. I per embolicar encara més les possibilitats d’un viatge, ens han imposat la idea que l’Iran és un dels països que conformen “l‘Eix del Mal”. Però també és cert que aquelles persones que s’han atrevit a viatjar a l’Iran han tornat molt satisfetes de l’experiència. I és que un viatge a la vella Pèrsia permet descobrir un poble acollidor i excel·lent, amb la qual cosa es desmunten molts tòpics, a més de poder-se admirar monuments fora de sèrie.

Iran, el país dels Perses, se situa al sud-oest d’Àsia. Es troba al centre de la cruïlla formada pel món àrab, el de les grans estepes i el subcontinent indi. Dos mars banyen les seves costes. Al nord el Caspi, pel sud les aigües de l’oceà Índic repartides entre el golf d’Oman i el golf Pèrsic. Bona part del territori està format per un altiplà àrid. La serralada Elburz se situa paral·lela a la riba del Caspi i els seus més de cinc mil metres d’alçada són una barrera infranquejable per als vents humits procedents del nord. A ponent s’alcen les muntanyes Zagros. El clima continental àrid i semiàrid comporta estius molt calorosos i hiverns rigorosos i freds. La neu cobreix tot el nord i part de l’oest del país. Durant la resta de l’any les temperatures són suaus. La plana situada entre el Caspi i les muntanyes Elburz és l’única zona humida, amb un clima temperat i suau.
La majoria musulmana professa l’islam segons l’ordre xiïta. Un petit percentatge segueix l’islam sunnita, una altra minoria és la dels zoroastrians. Hi ha minúscules comunitats cristià-armènies i jueves.

Els perses són d’origen ari i representen el 65% de la població iraniana. Un 20% són turcs iranians i armenis, el 7% són kurds i només el 3% són àrabs. Un altre 5% és el format per poblacions de lurs, turcmans, balutxis, bakhtiaris, afshars, guilaks, qashqais i shahsevans.

Fa cinc mil anys es van fundar les primeres ciutats sota el regnat d’Elam, Susa va ser la seva capital. Les tribus hurrites habitaven el nord-est i el centre va ser ocupat fa tres mil anys per tribus indoàries (aris): medes i perses.

Cir II el Gran (599-529 aC) fundà l’imperi aquemènida, els seus dominis abastaven des de l’actual Afganistan fins al Mediterrani. L’any 521 a. de C. Dario I és proclamat Rei de Reis. Va establir la seva capital a Persépolis. Va patir un gran revés a la batalla de Marató quan intentava dominar els atenesos, tot i la derrota seu imperi anava des d’Egipte al Danubi i del mar d’Aral al riu Indus.

El fill de Dario, Xerxes, va derrotar als grecs en la batalla de les Termopiles i va ocupar Atenes. Alexandre el Gran va acabar amb el poder aquemènida i va deixar un buit de poder que va ser ocupat pels selèucides i els parts. Sota els sassànides (224-642) l’imperi persa es va tornar a articular i hi va haver un prolongat període d’estabilitat que es va truncar amb la invasió àrab.

Els seljúcides, tribus d’origen turcman es fan amb el poder entre els segles XI i el XIII. L’imperi és destruït pels genets mongols de Gengis Khan (1206). Una nova onada d’invasors arriba de la mà de Tamerlà (1380). La dinastia Safàvida (1501-1736) va saber reorganitzar el país, enriquir i embellir les ciutats. Els qadjars (1779-1925) van mantenir la unitat persa tot i les amenaces de les potències imperialistes com la Rússia tsarista i Anglaterra. Els Pahlevi (1925-1979) van ser l’última dinastia persa, van adoptar els costums occidentals. Aliances amb els EUA i un sistema repressiu van portar a la Revolució Islàmica de 1979 dirigida per l’Aiatol·là Khomeini. Una cruenta guerra va enfrontar l’Iran i l’Iraq (1980-1988) amb un saldo superior al milió de víctimes.

Després de la mort de Khomeini es va reformar la Constitució. El sistema de República islàmica controlat pel líder suprem espiritual segueix vigent. Van existir alguns signes d’oberturisme polític de la ma del president Khatami, però amb la pujada al poder d’Ahmadinejad se’n van anar en orris totes les esperances de canvi polític.

Si hi ha un país al qual hem d’acudir sense idees prefixades aquest és l’Iran. Deixem-nos sorprendre i seduir per tot el que trobem per poder descobrir l’essència i el misteri de l’antiga Pèrsia. Els iranians són molt comunicatius. Homes i dones s’esforcen per poder parlar amb l’estranger, encara que sigui en signes. El caràcter sensible, bondadós i sempre disposat a ajudar, facilita l’apropament. Sense dubtes és l’hospitalitat i cortesia dels iranians el que més impacta al visitant. La afabilitat és norma i virtut de tota la població.

Amants de l’arqueologia i l’art quedaran admirats davant el llegat històric que ha deixat l’imperi persa al llarg dels segles i alguns dels millors èxits de l’arquitectura islàmica. Els viatgers gaudiran del privilegi de ser testimonis de l’herència d’una de les més velles civilitzacions. En qualsevol racó són visibles els rastres del ric passat. Llocs mítics com Susa o Persépolis emocionen. Isfahan, Yazd, Shiraz i la mateixa Kerman evoquen els temps en què la Ruta de la Seda era la via de comunicació i comerç més important del món.

El visitant trobarà l’escenari autèntic dels relats de les Mil i una Nits. L’exotisme vessa en moltes ciutats amb els seus imponents palaus i mesquites. La veritable vida està en els seus basars. Una de les millors experiències és despreocupar-se i perdre’s entre l’embolic de carrerons i passatges de qualsevol dels grans basars. En sortir del laberint haurem sabut captar millor la identitat del poble iranià, llavors el repòs en una casa de te serà la culminació de la immersió en aquest peculiar món oriental.

Les millors èpoques per visitar l’Iran són primavera i tardor.