L’article que avui us oferim s’enfoca només a la ciutat d’Esfahan, sens dubte la fita en qualsevol viatge a la República Islàmica de l’Iran.

La propaganda turística diu: Esfahan nesf-e Jahan, que traduït del farsi (la llengua persa) significa Esfahan la Meitat del Món. És evident que geogràficament la ciutat iraniana no es troba al mig del nostre planeta, però l’eslògan s’ho val per la quantitat i qualitat dels monuments que ofereix, a més d’altres atractius que ara us anirem explicant.

La ciutat es troba uns 400 kilòmetres al sud de Teheran, la capital iraniana. Per la seva ubicació, a 1.570 metres d’altura i rodejada de muntanyes, gaudeix d’un clima benigne, lluny de les calors estiuenques que trobem a bona part de l’Iran i del fred extrem dels hiverns en les zones de muntanya i en les regions situades al nord del país. Les precipitacions, sobretot hivernals, en prou feines arriben als 120 mm. El riu Zayandeh travessa la ciutat i constitueix un element més de l’atractiu paisatgístic urbà.

La població del nucli urbà és d’un milió i mig d’habitants. Els accessos són fàcils gràcies a un aeroport i l’autopista que enllaça amb Teheran al nord i Shiraz al sud.

La història d’Esfahan es troba estretament lligada a la figura del Xa Abbas I (1587-1629). El monarca de la dinastia Safàvida va impulsar la construcció de la majoria de palaus, ponts, mesquites, basars i jardins que podem admirar. L’arquitectura de la que va ser capital safàvida és d’un valor artístic incomparable. Segons les cròniques deixades pels viatgers de l’època era la ciutat més moderna i pròspera del món, a una població propera al milió d’habitants.

Abans de l’ascens de la dinastia Safàvida, Esfahan ja havia gaudit de moments de gran puixança i d’altres èpoques on les condicions degudes a les guerres foren dures de superar. Al llarg de més de 400 anys la regió d’Esfahan va ser una satrapia sassànida (224 – 640) i va tenir el control comercial de l’altiplà central persa. Amb la conquesta àrab s’inicià un període de tres centúries en els que la ciutat es transformà de manera notable. Importants pensadors, arquitectes i artistes hi deixaren la seva empremta com: el filòsof i metge Ibn Sinà, conegut a l’Occident com Avicena (Bujarà –actual Uzbekistan 980 – Hamedan, Pèrsia, 1037);  Omar Khayyam (Neisabur 1048 – 1131), astrònom, filòsof, gran matemàtic i sobretot poeta, conegut per les seves Quartetes “Rubayyat”.

Els samànides varen conquistar la regió l’any 913, i a principis del segle XI petites dinasties locals varen convertir Esfahan en la seva capital. L’any 1053 són els seljúcides els qui ocupen la ciutat, sota el seu domini aconsegueix un important desenvolupament, d’aquest temps data la construcció de la mesquita del Divendres. En el segle XII la ciutat sofreix l’atac dels ismaïlites, malgrat les grans destrosses, es recupera força ràpid. Més greu va ser el setge a la que fou sotmesa per part de l’exèrcit mongol a la primera meitat del segle XIII. Un cop ocupada la ciutat la població va ser massacrada, en canvi, gràcies a la intercessió del sultà Jalal od-Din, els edificis i monuments no varen ser destruïts. La pitjor de les massacres es produí amb Tamerlà quan envaí Esfahan l’any 1388. Diuen que es varen assassinar 70.000 habitants i segons la tradició, es va aixecar un turó amb els esquelets apilonats.

A partir del segle XVIII s’inicia una lenta davallada, sobretot accentuada quan la dinastia Qajar va traslladar la capital persa a Teheran.  Ja en el segle XX, el ressorgir d’Esfahan és palès, poc a poc s’ha convertit en una competidora de Teheran, en comerç, indústria i com a centre cultural i en especial turístic. Una nota tràgica fou durant la guerra Iran-Irak (1980-1988), quan la caiguda d’un míssil en el basar provocà la mort de molta gent i a punt va estar de destruir una de les joies de l’art universal.

Els turistes queden meravellats en quan trepitgen la plaça de l’Imam Jomeini, també coneguda com plaça Naghsh-e Jahan. Es troba en el centre d’Esfahan i és una de les visites imprescindibles en qualsevol viatge a Iran. L’any 1979, la plaça i els monuments circumdants varen quedar inscrits en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco. La plaça, de forma rectangular, és una de les més grans del món; mesura 510 metres de llarg per 165 d’ample i en un principi servia de camp de polo, de fet encara són visibles les columnes de marbre que feien de porteria.

La construcció de la plaça de l’Imam data del 1612, quan el Xa Abbas I va fer-la aixecar seguint un perfecte ordre, rodejant-la d’edificis idèntics de dues plantes, amb portes i baconades formant l’arc persa tradicional. Aquesta perfecció estètica es veu trencada en quatre punts, i cada una d’aquestes “imperfeccions” és un meravellós contrapunt, cada un amb la seva pròpia personalitat.

Al costat nord de la plaça destaca el portal Qaisarieh, el qual dóna accés a un dels més bells basars de la terra. Al costat sud es troba ocupat per la mesquita de l’Imam, una obra excepcional en la història de l’arquitectura. A l’oest, s’alça majestuós el palau Ali Qapu i just a la part oposada de la plaça, quasi volent passar desapercebuda, està la portalada de la mesquita Lotfollah, però sobresortint per damunt la seva esplèndida cúpula.  En els baixos dels edificis que rodegen la plaça i en els carrerons del voltant es troba la concentració més gran de botigues d’artesania de la ciutat: antiquaris, establiments on s’ofereixen catifes d’altíssima qualitat, ceramistes, miniaturistes que dibuixen i pinten autèntiques joies, i com no podia faltar, també les tradicionals botigues de “souvenirs”.

En el Gran Basar és on batega la vida de la ciutat. Quasi obligat és perdre’s, sí, literalment perdre’s pel laberint de carrerons, patis, galeries, caravanserralls, petites mesquites, banys, cases de té i altres edificis amagats que conformen el fabulós conjunt. És un viatge en el temps on les olors i els colors omplen un escenari esplèndid, on la vitalitat del comerç, agrupat per gremis, ofereix les més variades mercaderies. No cal recórrer els més de cinc kilòmetres que fa el basar, segur que en un moment o altre us en sortireu i anireu a parar enfront d’alguna edificació singular o d’una mesquita de les moltes que hi ha a l’entorn del paradigma dels “centres comercials”.

El palau Ali Qapu mostra la seva inconfusible silueta, sobresortint en altura i dominant la plaça de l’Imam. Va ser construït en temps del Xa Abbas I com a allotjament d’ambaixadors i lloc on poder rebre a alts dignataris estrangers. Té sis pisos d’alçada i cada planta està decorada de manera diferent, destacant els treballs de filigrana en estuc de guix, els mosaics, la fusta i els frescos. És en el sisè pis on podem copsar la meravella de la concepció espaial persa. Aquest pis era on es feien les recepcions oficials i també servia de sala de concerts. Una habitació, anomenada de la música, mostra uns treballs en escaiola representant gerros i instruments musicals, formant una doble cambra que permet una especial sonoritat, donant un efecte de reverberació misteriós.

La mesquita Sheikh Lotfollah fou construïda l’any 1602 i és un edifici que s’aparta de la grandiositat d’altres realitzacions de l’època. De proporcions modestes, quasi mínimes si se la compara amb la veïna mesquita de l’Imam i allunyada també del concepte de la mesquita persa clàssica. No hi ha patis ni grans arcades (iwans) i tampoc minarets. Per fora ja crida l’atenció veure la cúpula descentrada respecte a la portalada, és un cop a dins on es veu l’originalitat del conjunt. Un passadís condueix cap a l’única sala d’oració, de planta quadrada i formant un angle de 45 graus respecte a la plaça, per poder observar l’orientació del mihrab cap a La Meca. Parets de 1,70 m de gruix sustenten la cúpula, mitjançant un sorprenent sistema basat en quatre trompes que acaben constituint primer un octògon i després un polígon de setze cares, aquest polígon és el que aguanta directament el tambor circular, amb setze finestres i a sobre la magnífica cúpula. Aquest conjunt emana una bellesa serena i equilibrada, ressaltada per la decoració de rajola blava, turquesa i daurada, format dibuixos geomètrics i motius florals. La peculiar disposició de les finestres del tambor, junt amb la curvatura inferior de la cúpula creen un estrany efecte que els guies anomenen “la cua del paó”.

En l’extrem sud de la plaça sobresurt la mesquita de l’Imam, anomenada abans de la Revolució mesquita Reial. És una de les obres mestres de tota l’arquitectura mundial, només comparable amb edificis singulars de la categoria de sant Pere del Vaticà o el Taj Mahal. En alguns aspectes, com en la decoració ceràmica, es pot considerar la millor obra artística d’aquest tipus que l’home ha produït.

La construcció, impulsada també pel Xa Abbas I, s’inicià el 1612 i finalitzà el 1638, quan el monarca ja havia mort. L’edifici manté la tradició persa de la mesquita, amb un pati central, rodejat de quatre portades (iwans). Si el disseny de la planta, malgrat la seva perfecció, no representa una innovació en l’art persa, els detalls arquitectònics i decoratius, aconsegueixen la cota més alta del període safàvida, configurant el més imponent i harmoniós conjunt de l’arquitectura que trobem a l’Iran. La cúpula assoleix els 54 metres d’altura i és esvelta a més no poder, degut a la solució de la “doble cúpula”, un dels invents dels arquitectes safàvides, després copiada en centenars de cúpules per tot el món islàmic. El portal de la façana principal és també imponent, de trenta metres d’altura i està flanquejada per dos minarets de 42 m. El virtuosisme dels artistes safàvides va aconseguir la seva màxima expressió en les decoracions. La ceràmica esmaltada cobreix tots els racons, formant dibuixos geomètrics, florals, escriptures i fins i tot versos. Un dels èxits estètics més importants es dóna a la part inferior dels iwans, amb centenars d’alvèols format triangles esfèrics i estalactites, tot això recobert per la més inimaginable selecció de ceràmiques. A la portada principal hi ha detalls ceràmics esmaltats amb or i plata formant poemes. La policromia dóna vida a qualsevol racó del monument, els colors ajuden a donar el ritme necessari a les façanes, els minarets, les cúpules, l’interior dels iwans, les columnes i així fins a la més petita de les decoracions. El refinament de l’art decoratiu i la policromia safàvida arriben a aquesta edificació unes cotes no superades en cap altra construcció del món.

Aquests quatre són en essència els monuments més significatius, els que ocupen el cor de la ciutat, però dispersos per la ciutat podem gaudir d’altres extraordinàries obres d’art. Entre les mesquites cal destacar la d’Alí, obra del segle XII, la de Hakim, del segle XVIII i la més important de totes en l’aspecte religiós, la del Divendres “Masjed-e Jame”. Aquesta mesquita té el pati interior més gran que podem trobar a l’Iran. La construcció de l’edifici va començar l’any 1073 i al llarg dels segles s’ha anat completant amb diferents sales fins que les darreres obres daten de principis del segle XIX.

Dignes de visitar són els mausoleus, tombes de místics i Imamzadehs (sepultures de parents pròxims d’algun imam). D’aquests edificis en trobem uns quants repartits per la part vella de la ciutat, els millors en quant a decoració i arquitectura són els mausoleus de Baba Qasem, obra del 1340, la tomba de Shashahan, del segle XV i la tomba d’Harun Velayat, un hiper-decorat mausoleu del segle XVI. Important en l’aspecte religiós és l’Imamzadeh Darb-e Imam, obra de l’any 1453.

En l’apartat dels edificis religiosos convé destacar la madrassa Chahar Bagh, de la qual només ens és permès observar la seva superba cúpula, obra de principis del segle XVIII. I encara que ens sembli estrany, a Esfahan hi ha, a més de diverses esglésies armènies, una catedral cristiana, és la catedral Vank, obra del 1655, referència per a tots els armenis que viuen a l’Iran . Resulta curiós descobrir que l’església és un compendi arquitectònic entre la mesquita safàvida i la tradicional construcció religiosa armènia. A l’altar de la catedral es guarden les relíquies de sant Josep d’Arimatea.

De l’obra civil cal destacar alguns palaus, un altre basar i els ponts sobre el riu Zayandeh. El palau Hasht Behesht, el nom del qual significa els “vuit paradisos” és un edifici de planta octogonal amb dos pisos. Va ser construït el 1669, en temps de Suleiman. Segons els historiadors, Hasht Behesht i altres residències palatines es trobaven envoltades per un gran jardí anomenat Bagh-i Bolbol (“jardí del rossinyol”). L’estructura arquitectònica està molt ben conservada i l’interior dels dos pisos està completament decorat amb pintures i mosaics. La galeria que dóna accés a l’interior és una de les zones més bellament adornada amb miralls, estalactites i ceràmica esmaltada. Els frescos de les parets representen escenes amb ocells i altres animals. Hasht Behesht recorda el que havien d’haver estat els palaus relatats en els contes de Les mil i una nits. El jardí que actualment envolta l’edifici és un dels llocs preferits per l’esbarjo dels ciutadans d’Esfahan.

Si contemplant el palau Hasht Behesht ens podíem imaginar que estàvem en un conte de Les mil i una nits, entrar al palau Chehel Sotun ens pot semblar que el somni s’ha convertit en realitat. Aquest edifici, construït pel monarca Abbas II, l’any 1647, és un dels millors exponents de l’arquitectura real persa. L’edifici es troba en un jardí que cobreix 67.000 m2. Davant del pòrtic principal s’estén un gran estany. És precisament aquest estany el que dóna sentit al nom del palau: “Palau de les 40 columnes”. En realitat actualment només existeixen 18, però abans n’eren 24. Les vint columnes frontals es reflectien a l’aigua el que produïa un efecte multiplicador.
Si l’exterior és impressionant, a l’interior ens esperen encara més grates sorpreses. El saló decorat amb miralls està considerat com un dels millors treballs d’aquest tipus del món. Les parets del vestíbul principal estan cobertes per pintures al fresc d’extraordinari valor, s’hi veuen escenes de la cort del xa i moments de la guerra contra els uzbeks. Els temes d’aquestes pintures són usats sovint com a motiu pels artesans pintors de miniatures. En un saló situat al sud de la sala dels miralls, la decoració combina les pintures amb finestres formades per estucs i vidres de colors.

El basar Honar forma part d’un gran complex construït entre 1694 i 1722, l’última construcció important dels safàvides a Esfahan. Comparteix l’espai amb un caravanserrall, avui transformat en hotel de cinc estrelles i la madrassa Chahar Bagh.
El basar és rectilini i ordenat. Si ens situem a l’entrada i fem una ullada als sostres veurem una successió de cúpules que cobreixen els 220 metres de longitud del passadís. Actualment es caracteritza per estar dedicat només a l’orfebreria.

El riu Zayandeh creua la ciutat des de l’oest cap a l’est. Al llarg del seu curs hi ha més de deu ponts, molts d’ells són moderns i serveixen per comunicar la zona nord de Esfahan amb els barris del sud. Els antics són autèntiques obres d’art i lloc preferit per l’esbarjo de la joventut actual. El pont Sio Seh Pol o “el pont dels trenta-tres arcs”, va ser construït el 1602 per ordre del monarca safàvida Abbas I. Els 33 arcs superen el riu en una zona que té una amplada de 300 metres. Com tants altres ponts safàvides, tenia dues funcions, permetre el pas d’una riba a l’altra, i servir de presa per regular el cabal del riu i desviar les aigües sobrants cap a canals laterals que servien per al regadiu. Al pis inferior, i gairebé a tocar l’aigua hi ha una acollidora casa de te.

El pont Khaju és un dels més bells ponts del món. Va ser construït l’any 1650. Mesura 132 metres de longitud i té una amplada de 12 metres. Pot ser creuat en dos nivells de terrasses. El pis superior té al centre uns pavellons finament decorats amb revestiment ceràmic a la part de l’arc i frescos a les parets. El pont també actuava com a regulador del nivell de les aigües.

I no acabaríem de citar indrets per recórrer en aquesta ciutat tan especial. És per això que a molts turistes se’ls fa curta la visita, doncs falta temps per veure-ho tot i Esfahan mereix molta dedicació per copsar-la en la seva integritat. En els viatges que preparem a Muztag, sempre està present una visita als llocs més emblemàtics de la ciutat, però si alguns viatgers volen submergir-se més en la vida d’Esfahan, sempre se’ls pot preparar un viatge a mida.

Aquest escrit és en bona part extret de la guia Rumbo a Iran, de l’editorial Laertes, obra de Toni Vives, persona molt vinculada a Muztag Viatges.