Tercer i darrer post dedicat als vells trens de construcció britànica, que encara recorren traçats de muntanya a l’Índia. Us descrivim la línia de cremallera que circula per les muntanyes Nilgiri, a l’Estat de Tamil Nadú. Amb els altres dos trens que varen ocupar posts precedents, té en comú, el fet d’estar inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco, aquest des de l’any 2005.

El paisatge discorre lentament

Al sud de l’Índia hi ha un reduït nucli de muntanyes (130 km d’est a oest, per 185 km de nord a sud), anomenades muntanyes Nilgiri, que traduït del sànscrit significa muntanyes Blaves. Hi ha 24 cims que superen els dos mil metres, i el cim més alt és el Doddabetta, de 2.637 metres. És en aquest escenari de les muntanyes Blaves per on discorre el Nilgiri Mountain Railway, també conegut com el RMN.

Bandera de sortida

Les particularitats d’aquest tren el fan força especial. Es tracta d’un mitjà de transport que transita gràcies al sistema de cremallera, semblant al que podem veure en el que puja a la vall de Núria. La via única té un metre d’amplada i salva un desnivell de 1.877 metres, des de l’estació de Mettupalayam, que es troba a 326 m sobre el nivell del mar, fins l’estació terminal d’Udhagamandalam, a 2.203 metres, després de recórrer 46 km. Un altre detall a tenir en consideració de la seva excepcionalitat és la data del projecte, perquè cal remuntar-nos a l’any 1854. Els estudis topogràfics i de enginyeria es van allargar. La construcció va començar el 1891 i les difícils obres varen acabar l’any 1908, quan va quedar inaugurada la línia.
El primer tram, d’uns set kilòmetres, fins a l’estació de Kallar (405 msnm), és força planer, i encara no cal utilitzar la cremallera, però així i tot la velocitat no passa dels 30 km/h. Anem travessant trams de bosc i plantacions de palmeres. Que un tren vagi tan a poc a poc té els seus avantatges. No hi ha problemes en poder asseure’s als estreps dels vagons, permeten poder gaudir i fotografiar el paisatge sense gaires destorbs. Com que la locomotora, que per cert, sempre va darrera del comboi, pitjant els vagons pendent amunt, et permet evitar la fumera que surt de la xemeneia de la màquina.

La locomotora carregant aigua

És a partir del segon tram, quan s’aprecien de debò les audaces solucions que varen adoptar els enginyers de finals dels segle XIX. De Kallar a Coonor (1.712 msnm) hi ha només 19 km, per tant el pendent és fort i aquí el cremallera entra per fi en funcionament. Ara el tren circula obrint-se pas per la jungla tropical de muntanya, la vegetació és frondosa i al costat de la via creix amb profusió la flor de lantana, que dóna colorit a l’ascensió. Quan la via topa amb la roca, l’ha de salvar mitjançant túnels o atrevits viaductes. Tant sols en aquesta part, hi ha 208 revolts pronunciats, 13 túnels i 27 viaductes. I si fins ara la velocitat era tirant a lenta, ara encara es va més a poc a poc, fent-se els últims cinc kilòmetres fins la població de Coonor a un ritme màxim de 13 km/h.

La cremallera entre plantacions de te

Des del vagó, la petita ciutat de Coonor, s’aprecia bulliciosa, amb gent per tot arreu i molts vehicles, en especials els taxis “rickshaw”. Sobresortint per damunt dels terrats destaquen els campanars d’algunes esglésies, ja que cal recordar que aquesta part del sud de l’Índia hi ha un percentatge molt elevat de catòlics. Pel que es veu, els britànics necessitaven un mitjà de transport “ràpid” i fiable per arribar als altiplans de les muntanyes Nilgiri, d’aquí que s’atrevissin a construir una línea fèrria tant complexa. Aquí se segueix plantant un excel·lent te, a l’igual que fa un segle i mig, quan l’única manera de transportar les mercaderies era amb carros tirats per bous o a cavall de ponis.

Esperant la sortida en una estació

La darrera part del recorregut es fa per un terreny més obert, dominat per bosquets d’acàcies, eucaliptus i moltes plantacions de te. Ara la velocitat, excepte en alguna pujada massa forta, arriba de nou als 30 km/h i ja no s’utilitza el cremallera. Sembla mentida que un artefacte tant vell i gran, em refereixo a la locomotora, pugui seguir, després de tants anys, complint la seva funció com el primer dia. Si la via la varen construir els enginyers britànics, les locomotores de vapor són de fabricació suïssa, en concret de la classe X de Machine Works Winterthur. Les vuit màquines que encara funcionen conformen la flota més gran del món de locomotores a vapor de cremallera. I un detall més, només pels amants dels ferrocarrils: el sistema de pinyó i cremallera és l’Abt, un invent també suís.

Els vagons són antics

L’estació final és la d’Udhagamandalam. El nom oficial de la ciutat és llarg i complicat, i la gent l’anomena també Udhagai, però de la manera que la coneix tothom és Ooty, més fàcil de recordar i que el veiem escrit a molts llocs, inclús als rètols de l’estació.
Només posar peu a l’andana, el viatger té la sensació d’haver arribat a un lloc paradisíac, sense perdre l’especial encant que comporta el bullici que sempre hi ha en una estació ferroviària de l’Índia: camàlics sol·licitant-te a crits portar el teu equipatge, pobres demanat almoina, corredisses per agafar l’autobús o els “rickshaws”, i tantes imatges de tràfec i batibull que sorprenen als occidentals. I com que estem on estem, el millor seria dir que sembla que hem fet lloc a una mena de nirvana terrenal. La ubicació d’Ooty és en un altiplà de vegetació luxuriosa, rodejat de boniques muntanyes i turons. Un dels primers britànics en posar-hi els peus, l’any 1816, va escriure a un amic anglès la seva sensació en arribar dalt els Nilgiri “…s’assembla a Suïssa, més que a qualsevol lloc d’Europa, amb fonts i rierols que corrent per les boscoses valls…”.

Els temples del sud de l’Índia són espectaculars

Els elogis del lloc eren més que merescuts. El clima és subtropical de muntanya, i per nosaltres resulta com una primavera suau, amb nits fredes els mesos de novembre, desembre, gener i febrer, quan arriba a glaçar a les nits. La resta de l’any les temperatures són temperades, sense arribar-se mai a superar una mitjana de les màximes per sobre els 23 graus.

El paisatge en la zona alta

En recórrer els carrers, un s’adona de seguida que com en altres ocasions, els colonitzadors britànics la varen encertar de ple en triar els indrets d’esbarjo. La família del governador de Madràs va triar Ooty per passar-hi els estius. Els va agradar tant estar-se en aquest ambient primaveral que fins i tot varen traslladar-hi la capitalitat de l’estat de Madràs per evitar els insuportables estius que s’havien de suportar al costat de l’Índic. Amb el pas dels anys més famílies benestants es traslladaren aquí, tant britànics con rics maharajàs, on podien practicar el seu esport favorit, la caça del tigre.

El mercat d’Ooty

Ooty s’anava fent famós per la “jet society” índia de finals del segle XIX. Funcionaris de rang, industrials, militars d’alta graduació, tots volien tenir el seu “bungalow” a les altures dels Nigliris. Es feren famosos concursos de criquet i les curses de cavalls, i alhora tota aquesta activitat servia per planejar negocis prometedors; més o menys com passa ara el els llocs d’estiueig de l’elit mundial. Amb tot això, més la necessitat de transport de la fulla de te, es fa evident que les autoritats del moment s’espavilessin en buscar diners per finançar la complicada tasca de fer arribar el tren fins el capdamunt de les muntanyes.

Descans en una estació

Abans de l’arribada dels colonitzadors, els Nilgiri eren una zona remota, amb molt poca població. Els Tota era la tribu que vivia a l’altiplà i en prou feines els seus habitants tenien contacte amb la gent de la plana. Va ser amb l’arribada del tren que la cosa va canviar radicalment. Les necessitats de mà d’obra per la construcció i sobretot per les plantacions de te, va provocar una allau de treballadors d’ètnies Tamil, Keralans i Kanndigues, que acabà arraconant els nadius. La religió dominant a la zona passà a ser la cristiana, en detriment de la hinduista. Poques vegades a la història un mitjà de transport ha provocat tants canvis culturals, de desplaçament de població i de desenvolupament socioeconòmic tant ràpids i radicals com a l’altiplà dels Nilgiri.

Creuant una zona boscosa

Ara Ooty és un centre turístic de muntanya de primer nivell. La majoria del turisme és indi, però comença a ser visitat també per occidentals i molts xinesos, malais i japonesos. Per nosaltres, els turistes, si no parem a reflexionar (cosa bastant habitual en el turisme de masses, això de no reflexionar), en com va evolucionar la vida a partir de l’arribada del colonialisme i del tren de cremallera, tot ens semblarà meravellós a Ooty i les seves rodalies. Veurem boniques panoràmiques, emmarcades en un paisatge de fons il·limitat. Gaudirem d’edificis del temps de la colònia, com palaus i esglésies. També podem visitar algun dels hiperdecorats temples hinduistes. No podem saltar-nos la visita al jardí botànic, una joia de principis del segle XX, molt ben cuidat, i on assaborirem el plaer d’observar plantes i flors estranyes als nostres ulls. Un altre lloc que no ens hem de perdre és recórrer el mercat, per fer-ho hem d’anar-hi disposats a fruir tant del sentit de la vista com del olfacte. La paleta de colors que ens ofereixen les diferents parades de fruita, flors o especies és espectacular; si a això hi afegim les olors o els tons pastel dels saris que vesteixen les dones, tindrem un quadre perfecte del que per un foraster és l’exotisme. En definitiva, val la pena aprofitar una estada al sud de l’Índia i pujar en el vell tren de cremallera fins a Ooty.

Colors en el mercat d’Ooty