EL MILLOR EXEMPLE DE CIUTAT MEDIEVAL A L’ÀSIA CENTRAL

En un anterior post (01/06/2012) us havíem parlat de Samarcanda, la ciutat amb més atractius turístics de tot el Uzbekistan. En aquest país centreasiàtic tenim, a més, un munt de llocs interessants per visitar. Trobem localitzacions naturals molt espectaculars, com és el cas del mar d’Aral, la fèrtil vall de Fergana o antigues poblacions que varen ser importants centres del comerç  asiàtic , com Shakhrisabz,  la ciutat del poderós cabdill Tamerlà, la bonica Khivà o la mateixa capital actual Taixkent. Però queda per descobrir-vos un indret únic en aquest enclavament de la vella Ruta de la Seda, i és Bukharà. Des de l’any 1993, el centre històric de Bukharà està inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.

Situada a uns 190 kilòmetres al sud-oest de Samarcanda, Bukharà se’ns mostra com una ciutat prodigiosa, que guarda el conjunt urbà medieval més ben conservat de tota la zona musulmana d’Àsia Central.  Se sap, per troballes dels arqueòlegs, que aquesta part del territori uzbek, ja era habitat fa uns vint-i-cinc segles enrere.

L’emplaçament de Bukharà és en mig d’una àmplia regió àrida i just on s’obre un gran oasi regat amb l’aigua aportada pel riu Zeravšan.  La ubicació de la ciutat ha estat fonamental en la seva història, doncs va servir com a centre caravaner pels comerciants que seguien la Ruta de la Seda, tant pels que anaven en direcció cap a Occident buscant el següent punt d’abastiment com era Merv (actual Turkmenistan) com pels qui anaven cap a l’Orient i els calia preparar-se per creuar els difícils passos de muntanya del Pamir.

Són escassos els vestigis anteriors a la irrupció de Gengis Khan. Durant la invasió mongola, l’any 1220,  el territori va quedar devastat.  En el segle IV de la nostra Era, Bukharà formava part d’un estat anomenat Heftalita,  i que ja va arribar a ser un centre de comerç molt important, primer com a la satrapia persa dels Sogdians i a principis del segle VII a dependre de l’imperi Sassànida de Pèrsia. L’esplendor de Bukharà va seguir en augment amb la conquesta àrab, passant a formar part del califat de Bagdad l’any 709. El 892, la ciutat es convertí en la capital del regne Samànida i així va transformar-se en un dels centres més importants de teologia musulmana de tot el món islàmic, en especial pel que fa a l’escola sufí. El protagonisme, com a nucli de l’ensenyament teològic, s’allargà en el temps, mantenint-se al cap d’amunt des del segle IX al XVI. En aquest període Bukharà va arribar a tenir més de dues-centes mesquites i un centenar de madrasses (escoles alcoràniques).

L’economia de Bukharà es ressentí després del pas dels mongols, i encara no començava a aixecar el cap quan l’any 1370 caigué de nou en mans mongoles i més en concret del temible Tamerlà (descendent per línea materna de Gengis Khan). Però l’ imperi Timúrida, no va ser destructiu i els habitants de Bukharà varen començar a recuperar la seva economia i la grandesa cultural.

Ja a finals del segle XV va haver-hi lluites fratricides pel poder, les quals varen acabar quan totes les possessions dels timúrides foren ocupades per nòmades uzbeks, comandats pel Khan Xeibani.  El domini Xeibanid, de fet el domini dels uzbeks, va regir els destins de Bukharà durant forces segles, sota diverses dinasties. Va haver hi moments en que els xeibanides varen estar sotmesos als perses, com va passar en temps del Xa Ismail I Safavida, en el segle XVI. La ruptura definitiva de la línea successòria dels khanats uzbeks s’acabà el 1920, quan s’establí la República Popular de Bukharà i ja el 1924 es proclamà la república Popular Soviètica del Uzbekistan, dins del conjunt de la URRS. Cal esperar fins l’any 1991, per veure la creació de la República de l’Uzbekistan, tal com ara és constituïda, i Bukharà com a capital d’una de les seves províncies.

Avui en dia, Bukharà és un plàcida ciutat que en prou feines arriba al milió i mig d’habitants, allunyada de l’enrenou que comporta una capital d’estat. És un escenari perfecte on moure’ns els viatgers, doncs encara trobem tranquils basars medievals, uns pocs acollidors i bons restaurants amb un marcat estil centreasiàtic, i sobretot monuments, molts i de qualitat. Però en el cas de Bukharà, per damunt de les virtuts individuals de cada monument, el que ens esbalaeix és el conjunt arquitectònic urbà, com va ser planificat i com de bé es conserva.

Acabem d’escriure que el destacable de Bukharà és el context del traçat urbà, però ens cal fer unes notables distincions pel que fa als seus monuments. El més destacable de tots ells és l’edifici que acull la tomba de Ismail Samani, una obra del segle X considerada la millor de tot l’àmbit islàmic de la seva època i per tant una obra mestra de l’arquitectura musulmana. Una curiositat és que el cim més alt del Pamir i de l’antiga Unió Soviètica (situat al Tadjikistan), anomenat pic Comunisme, de 7.495 metres, ara s’ha rebatejat com a pic Ismail Samani.

Una altra joia que podem contemplar és el minaret de la mesquita Po-i-Kalyan, una extraordinària torre cilíndrica de 48 metres d’altura i que data de l’any 1127. L’obra és de rajola, decorada amb motius geomètrics. Des de dalt del minaret es té la millor vista de la ciutat.

La llista de madrasses i mesquites interessants pels turistes és molt llarga, destaquem només, les majestuoses madrasses Ulugbeg  i Mir-i-Arab, i la curiosa Chor Minor, adornada amb quatre minarets, fet inusual en l’arquitectura d’aquesta regió de l’Àsia. A més del santuari d’Ismail Samani, hi ha el santuari Chasma Ayub, una obra sòbria i equilibrada. La ciutadella Ark, és una de les grans edificacions que senyoregen l’entrada al casc antic.

L’agència de viatges Muztag organitza recorreguts pel Uzbekistan que inclouen la visita als llocs més emblemàtics de Bukharà. I pels més esportistes també organitza expedicions de muntanya per pujar al pic Ismail Samani.