Quan la majoria de gent ja està en plenes vacances, d’altres acaben de tornar de viatge i unes quantes més són a punt de marxa, hi ha un restringit nombre de persones, que privilegiades elles, poden agafar-se  l’època de descans lluny dels mesos estiuencs. Entre aquests afortunats, un reduït nombre en aquests moments està entrenant-se de valent per posar-se en la millor forma física, i és que el seu objectiu es diu Aconcagua.

L’Aconcagua, amb els seus 6.959 metres d’altura (6.962 m segons les darreres dades captades des de satèl·lit)  és el cim més alt de tota l’Amèrica i per tant està inclòs en la cèlebre llista dels “Seven Summits”. Es troba a la serralada dels Andes, en territori de l’Argentina, a la província de Mendoza i quasi fronterer amb Xile. La primera ascensió va ser la de Mathias Zurbriggen (Suïssa), l’any 1897.

Donat que es troba a l’hemisferi sud la millor època per acostar-s’hi és el nostre hivern, preferentment entre desembre i la primera meitat de febrer. Les inclemències meteorològiques (vents molt forts, boira, …)  i en especial la gran altura són els dos problemes que es presenten als andinistes.

L’accés al camp base de la ruta normal es fa primer en vehicle des de Mendoza fins a l’entrada del parc Nacional de l’Aconcagua, situada ben a prop de Puente del Inca, abans, però s’acostuma passar nit a l’estació d’esquí de Penitentes. Des del punt on es troben els “rangers” o “guardaparques” (2.950 m) s’inicia la caminada seguint la vall del riu Horcones fins al campament de Confluencia (3.990 m). Aquí és aconsellable passar-hi un parell de nits i aprofitar l’estada per acostar-se fins a Plaza de Francia (4.000 m) on es té la millor vista de la paret sud de l’Aconcagua. La següent etapa és la que acosta fins al camp base més conegut com a Plaza de Mulas (4.230 m), tot passant per espectaculars paisatges i creuant la indescriptible Playa Ancha, una amplia vall que remunta entre els 3.600 i 3.800 m.

De les diverses rutes per arribar al seu cim, la més concorreguda és la que es sol anomenar “normal” o ruta de l’aresta nord, la qual puja des del camp base de Plaza de Mulas fins a Plaza Canadà (5.050 m), segueix per Nido de Cóndores (5.500) on es sol fer el segon campament. En el petitíssim i sovint molt brut refugio Berlin (5.930 m) – és millor dormir amb la tenda a fora- és també utilitzat pels qui fan un tercer camp d’altura. Després es passa pel nou refugi d’emergències Elena Senin (6.000 m) instal·lat des de gener de 2011 en la zona anomenada Còlera on conflueixen la ruta normal i la de la glacera dels Polonesos, lloc on es produïen la majoria de les víctimes al ser un punt perdedor en cas de boira o mal temps. La ruta continua pel destruït barracó de refugio Independencia (6.380 m). L’ascensió segueix per la travessia del Gran Acarreo, però per accedir a aquesta llarga diagonal est-oest, cal passar un pas entre grans roques, és l’emblemàtica Portezuela de los Vientos. Quan s’acaba el Gran Acarreo es troba la Cueva (6.650 m) lloc propici per un breu descans i recuperar forces abans d’afrontar la famosa i temuda Canaleta. La Canaleta és una estreta tartera de pedra solta de força pendent, si es troba coberta `per neu és una sort, doncs llavors resulta fàcil pujar-hi amb els grampons. Al final de la Canaleta ja trobem la cresta o millor dit el Filo del Guanaco (6.850 m), cresta cimera que enllaça el cim nord (6.962 m) i el cim Sud (6.930 m), entre ambdós cims hi ha quasi un quilòmetre. I ja finalment s’arriba a l’ampli cim, presidit per una petita creu, ben farcida de banderes i ofrenes de tot tipus. Aquesta ruta normal es veu assetjada cada any per més de tres mil persones i malgrat no presenta dificultats tècniques pot resultar molt complicada; la boira sobtada amb les conseqüents pèrdues de ruta, una baixada de temperatures i el temut “soroche” o mal d’altura, són el factors que determinen la majoria dels abandonaments. Des de Muztag recomanem fer una molt bona aclimatació, primer de manera relaxada anant des de Confluencia a Plaza Francia i després pujant a alguns cims a l’entorn de Plaza de Mulas. La hidratació constant –fins a set litres diaris de líquids- facilita també aquesta aclimatació. A més, si els metges de Plaza de Mulas entenen que un andinista no està en condicions, poden obligar-lo a baixar, i la visita al metge del camp base és obligada abans de sortir cap al cim.

Pels qui estiguin més en forma i vulguin optar per rutes amb dificultat, segur que trobaran el terreny apropiat, des de la ja citada ruta de la glacera dels Polonesos a la temuda i extrema paret sud, amb vies tan extremes com la Ruleta Russa.

MUZTAG ofereix els seus serveis a totes aquelles persones que desitgin pujar al sostre d’Amèrica, per la ruta dels Polonesos i sobretot per la normal, tant si ho volen fer de manera autònoma com guiada.