Un dels darrers paradisos naturals  de la Terra

Quan vas a visitar el parc nacional del Serengeti o la reserva del cràter del Ngorongoro (ambdós a Tanzània), moltes persones et diuen que mai més veuràs junta un cúmul tal de gran fauna, vagis on vagis del planeta. I tenen raó, enlloc de la Terra  es pot observar un nombre tan elevant de mamífers com allí. Per això, quan vaig viatjar a Namíbia tenia el prejudici de Tanzània. És cert, en aquesta part de Sud-àfrica vaig observar menys animals. Buscava els grans ramats de nyus i zebres i no els trobava, en canvi vaig descobrir uns paisatges fascinants. També vaig poder gaudir d’una manera diferent d’observar els animals de com es fa a l’Àfrica Oriental.  I a més, recorrent el territori de Namíbia és possible observar espècies totalment distintes a la dels grans parcs de Kènia o Tanzània, com els elefants del desert, els òrix o els lleons marins de Cape Cross. Sens dubte, recórrer Namíbia és un d’aquells viatges incomparables.

Namíbia es situa al sud del continent africà i a la costa occidental.  Els límits territorials són a l’oest l’oceà Atlàntic, al nord Angola i Zàmbia, al sud Sud-Àfrica i a l’est Botswana. És un país força extens, 825.418 km2, quasi una vegada i mitja la superfície de la península Ibèrica, en canvi és un dels territoris menys habitats del món, amb dos milions dos-cents mil habitants, això fa que la densitat sigui del 2,68 hab/km2, amb menys concentració només es troba Mongòlia.

El principal tret geogràfic és l’aridesa del territori, amb la presència de dos grans deserts. A la franja costanera s’estén paral·lel a l’oceà i al llarg de 1.300 kilòmetres el desert del Namib, famós per les seves dunes de sorra vermella, les més altes del planeta. Ocupant bona part de la zona oriental es troba el desert de Kalahari (la major superfície d’aquest desert es troba a Botswana). Un altre accident geogràfic ben curiós és l’Okavango, un riu que neix a Angola i es dirigeix cap a l’interior del continent africà, creua el nord-est de Namíbia i s’interna a Bostwana on forma un delta espectacular. Les aigües de l’Okavango desapareixen en el Kalahari. La climatologia es caracteritza per la manca de pluges, no arribant-se als 50 mm anuals en la franja costanera i com a màxim es recullen 400 mm en la zona de l’Okavango.

Al estar al hemisferi sud, les estacions van a l’inversa de les nostres. Els mesos amb més estabilitat atmosfèrica són abril, maig i juny. És quan les temperatures són més agradables, amb excepció de les nits en zones elevades, que poden arribar fàcilment als 0ºC. La temporada de pluges s’estén entre els mesos d’octubre a febrer, llavors es quan es produeixen ruixats sobtats i quan alguns rius que han estat secs durant quasi tot l’any, tornen a portar una mica d’aigua. Les temperatures poden arribar a ser molt altes, amb excepció també de la part muntanyosa del territori, a l’altiplà central.

Diferents tribus boiximanes varen les primeres en habitar, des de temps remots, les àrides terres de Namíbia. Cap al segle XV varen arribar procedents del nord algunes tribus d’origen bantu. Aquests grups ètnics s’anaren estenen per tot el territori i avui dia els ovambo representen quasi el 50% de la població, mentre que els boiximans en prou feines són el 2,8%. Els blancs, dominadors polítics fins la independència de Sud-àfrica (1990), tant sols són un 6,5%, la gran majoria d’origen afrikaner i uns pocs d’arrels alemanyes. La resta de població la conforma un mosaic d’una trentena d’ètnies, moltes d’elles amb el seu propi idioma.

La presència blanca es remunta a l’any 1840, quan Prússia (després de 1871 l’imperi alemany), s’atribuí la propietat de Namíbia. En acabar la Primera Guerra Mundial va ser Sud-àfrica la que va ocupar el territori, mantenint el domini fins el març de 1990. Durant el mandat sud-africà s’aplicà la política de discriminació racial “aparteid”.

Un aspecte, i força trist, que contradiu el títol del reportatge “un dels darrers paradisos…” és que Namíbia és un dels països del món amb la riquesa més mal repartida. A això hi té a veure el llarg domini del veí del sud i la seva dependència econòmica. L’atur supera de llarg el 30 %. Moltes tribus en prou feines tiren endavant amb l’agricultura de supervivència, en canvi la població blanca domina els principals recursos, la mineria de diamants (concentrada en la costa sud-oest, i territori prohibit inclús als turistes), el urani (un dels principals exportadors mundials) i la pesca marítima. El turisme ha anat guanyant pes en l’economia, cada any es construeixen nous equipaments d’alt nivell a l’hora que es reforça el turisme sostenible.

Les atraccions turístiques són variades en extrem. Windhoek, la capital de nom quasi impronunciable –res a veure com està escrit-, està situada a 2.000 metres d’altura i té uns 230.000 habitants. Presenta un clima calorós durant el dia i fresc al vespre. La ciutat es l’antítesi de qualsevol capital africana. Ordenada, carrers nets, amb poca gent circulant, cases ben pintades. En algunes zones les reminiscències colonials alemanyes et traslladen quasi a Europa central encara que et pots endur alguna sorpresa. Què passa si des sobte us trobeu un parell de senyores vestides com l’Alemanya de finals del segle XIX? No, no és carnestoltes, us haureu trobat amb dones de l’ètnia herero (nom que prové del espanyol herrero, doncs el seu ofici principal era el de ferrers). La gent d’aquest grup, un 7% de la població del país, segueixen vestint com fa dos segles, amb uns barrets de tela molt característics. Aquesta ètnia va sofrir el que es considera el primer genocidi d’Àfrica. L’any 1900 hi havia uns 80.000 herero i es varen enfrontar als colonialistes germànics. Els alemanys varen aplicar amb ells la política d’extermini, i al cap de quatre anys només en quedaven uns 15.000. Professen el luteranisme. Es poden veure a la capital i sobretot en les poblacions importants del nord.

Swakopmund és la segona ciutat del país, amb només 35.000 habitants i situada a la costa. Se la considera per la seva arquitectura com un dels més ben conservats nuclis colonials alemanys del món.

La part humana que més pot interessar al visitant es concentra al nord del país, on a més de trobar els ja citats herero, també es poden visitar les comunitats himba. Aquestes tribus habiten la zona de Kaokoland en la província de Kunene. També varen ser perseguides i delmades pels alemanys a principi del segle XX. Es considera que és l’única ètnia de Namíbia que segueix vivint igual que feien els seus avantpassats. Les dones, vestides només amb una curta faldilla i molts collars i braçalets, cobreixen tot el seu cos, incloent-hi el cabell, amb una pasta feta d’herbes, mantega i un fang rogenc; sembla ser que és per protegir-se dels rajos del sol.

En l’aspecte natural, Namíbia ens mostra una quantitat i varietat de paisatges únics. Al sud-oest, trobem diversos canons a l’entorn de Solitaire, algun d’ells amb llacs amagats a l’interior de coves. Tota la regió costanera, des de la frontera amb Sud-Àfrica fins  la frontera nord amb Angola està presidida pel desert del Namib, amb dunes que arriben fins a arran de mar. Se la denomina Costa dels Esquelets, en part per la gran quantitat de vaixells que al llarg dels anys s’hi ha anat quedant encallats i abandonats. El motiu de tants naufragis és degut a la presència quasi constant d’una densa boira damunt el mar, provocada per una corrent marítima molt freda. Sota les muntanyes de sorra del Namib, es diu que hi ha el més gran dipòsit de diamants del planeta.

El món de les grans dunes ataronjades i vermelloses és únic i impactant. L’accés es sol fer des de Sesriem i la majoria de turistes s’enfila a la Duna 45 (es diu 45 per estar a 45 km de Sesriem) per poder veure la sortida del sol. Els més agosarats poden fer l’ascensió a alguna de les grans dunes de Sossusvlei. Aquí hi ha la duna “Big Daddy” i la seva parenta la Duna 7, considerada la més alta del planeta, ambdues superen els 325 metres d’altura. Bona part de la costa central està protegida pel parc nacional Namib-Naukluft.

Si hem començat l’itinerari pel sud, el més oportú és aturar-se a les ciutats de la costa Walvis Bay i en especial a la ja esmentada Swakopmund. Camí cap al nord es poden veure unes rares relíquies prehistòriques encara vives; l’estranya i curiosa Welwitschia mirabilis, única en el seu gènere. Aquesta planta s’alimenta de la rosada nocturna i creix de manera molt lenta. Els pocs exemplars que queden a Namíbia poden arribar a tenir fins a dos mil anys.

A Cape Cross hi ha una gran colònia de lleons marins, els quals es poden veure de molt a prop. És un altre d’aquest aspectes xocants que ens ofereix Namíbia. Tot un espectacle aturar-se per veure jugar les cries de foca, observar com neden salvant les grans ones atlàntiques.

Allunyant-nos de la costa podem apropar-nos a Spitzkoppe, un grup de muntanyes granítiques que arriben als 1.700 metres d’altura. El paisatge és idíl·lic, en especial a la posta i sortida del sol. En canvi, quan es camina per aquí ja de fosc, cal vigilar, doncs entre els roquissars s’amaga la temible mamba negra, una de les serps més ràpides del món i la més verinosa del continent africà.

Ja a la província de Kunene, podem admirar els petroglifs de Twyfelfontein, una altra relíquia del passat. Fa més de tres mil anys, els boiximans varen deixar la seva petja d’art rupestre, amb dues mil figures d’animals gravades a la roca. Aquest conjunt va ser declarat Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2007.

Quasi a l’extrem nord-oest del país, hi ha l’antiga fortificació alemanya de Sesfontein, avui un monument nacional. Al seu entorn s’hi ha construït allotjaments, i són el punt de partida per visitar el riu sec Hoanib, el qual desemboca a la Costa dels Esquelets. Ben segur que en més d’una ocasió haureu vist algun documental filmat en aquest indret. Es tracta de l’estret llit d’un riu que només porta aigua de molt en molt, sovint passen anys fins haver-hi una nova avinguda. Aquest escenari s’ha convertit en la llar dels temibles elefants del desert, els únics animals capaços de fer que la vida segueixi en aquesta inhòspita regió. Durant les llargues sequeres, els elefants, dotats d’un especial sentit de localització, són capaços de saber on hi ha aigua sota la sorra. Amb l’ajut dels seus ullals caven grans forats fins fer aflorar el líquid vital. Un cop ells han saciat la set, altres mamífers s’acosten a beure. Gracies l’habilitat dels elefants poden viure les girafes, antílops, i fins hi tot uns pocs rinoceronts negres.

En una gran depressió, a la zona central del nord del país es troba el parc nacional d’Etosha, un dels més grans d’Àfrica, amb 22.270 km2. Aquí les atraccions les trobem arreu, però sobretot a l’entorn de les poques basses d’aigua. En una zona de tanta sequedat, l’aigua és el bé més preuat, i asseure’s a la bora d’Okaukuejo o de Halali, les dues principals basses, és un espectacle únic al món. Tranquil·lament prenent un refresc, podem anar veient la desfilada constant d’animals que venen fins aquí a beure. En poques hores, sigui de dia o de nit, i des de pocs metres de distància, només separats per un muret, podem admirar els elefants, girafes, lleons, tot tipus d’antílops, zebres i especies menys comunes.

Les persones que disposin de més temps, encara poden gaudir d’una zona ben especial, situada a l’extrem nord oriental del país. Es tracta de l’aïllada franja formada per les províncies de Kavango i Caprivi. Són 760 km de llargària i arribant només als 30 km  d’amplada en el punt més estret, rodejats per Angola, Zàmbia i Botswana. Aquí és on trobem part del delta del Okavango.

Muztag està oferint viatges a Namíbia, en la formula “fly & drive”, conduint el vehicle que s’hagi seleccionat i anant a pernoctar a diferents i molt bons lodges i hotels situats estratègicament al llarg de l’itinerari.

 

Si algú ens diu que ha passat les vacances al Nepal, la primera imatge que ens ve al cap és que ha estat en un país ple d’exotisme i color, però sobretot rodejat per les muntanyes més altes de la Terra, caminant amunt i avall per senders costeruts, i en un ambient fred i hostil. Però si aquesta persona ens diu que en el seu viatge s’ha limitat a visitar el Terai nepalès i en concret el parc nacional de Chitwan, serà cert que ha estat en un indret curull de color i exotisme, en canvi, res de muntanyes, ni pujades ni baixades, i encara menys fred. I és que el Terai és ben diferent a la franja nord del Nepal (la que s’ubica als peus de l’Himàlaia). El Chitwan es troba en una zona de planures, amb bona part del seu territori  tan pla com el palmell de la ma,  amb temperatures altes, una vegetació selvàtica i la fauna pròpia d’aquest ecosistema.

Ens perdem alguna cosa interessant si en un viatge al Nepal deixem de visitar aquesta zona baixa? Doncs en la meva opinió, sí. I hi ha forces arguments per recomanar una estada al Terai, encara que sigui curta.

Sense cap mena de dubte els principals al·licients del Nepal són la vall de Katmandú, la zona de Pokara i tota la serralada de l’Himàlaia, incloent-hi el Dolpo, el regne prohibit del Mustang i tots i cada un dels trekkings que discorren per les muntanyes.  Però, el complement perfecte a passejar per les altures és la visita al parc nacional de Chitwan.

El parc nacional de Chitwan és força gran, ocupa una superfície de 932 km2, i s’estén entre la frontera amb l’’India al sud, els rius Narayani i Rapti al nord i a l’oest, i per l’est toca a la reserva de vida salvatge de Parsa. Una part dels límits amb l’Índia es corresponen amb el parc nacional Valmiki, una reserva dedicada a la conservació del tigre de bengala. Les parts més elevades del Chitwan són uns turons anomenats Churia, que en prou feines passen dels vuit-cents metres  d’altura i que són part de la serralada Siwailik, tímida avançada cap el sud de l’Himàlaia. La resta del Chitwan es troba entre els cent i cent cinquanta metres d’altura.

El clima de la regió és entre subtropical i tropical, afectat pels monsons. Entre els mesos de juny i principis d’octubre, poden caure fins a 2.500 mm de precipitació, en pluges torrencials que molts cops arriben a alterar els cursos dels rius i provocar grans inundacions. Les temperatures varien segons l’estació, així, entre octubre i febrer es dóna una mitjana de 25ºC, a partir de març la temperatura va augmentant fins als 36 ºC de mitjana al juny i amb puntes que arriben als 43ºC. La millor època per visitar el parc és d’octubre a maig. Si l’objectiu és l’observació d’aus, convé visitar Chitwan entre els mesos de desembre i març.

Aquest va ser el primer parc nacional del Nepal, l’any 1973, en aquell temps s’anomenava Royal Chitwan (Chitwan significa el cor de la selva), però des de principis del segle XIX ja era un territori preservat i s’utilitzava com a terreny de caça de la família reial nepalesa. L’any 1984 va ser inscrit en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.

A part de l’obligat recorregut per la selva, ja sigui a llom d’elefant o solcant en canoa algun dels rius del parc, també és molt interessant visitar alguna de les comunitats indígenes que viuen establertes en les zones limítrofes. El grup ètnic originari del Terai és el dels tharu, als quals se’ls considera ascendents de Siddharta Gautama, el fundador del budisme, el qual era originari de Lumbini, lloc no massa allunyat del parc Chitwan. Els poblats tharu són agradables i la seva gent es mostra molt hospitalària envers els visitants. La seva principal feina és l’agricultura i la ramaderia, i uns quants treballen en el sector turístic. El que més crida l’atenció d’aquesta ètnia és el fet que siguin en la seva majoria immunes a la malària (també anomenada paludisme). És gracies a aquesta adaptació que varen poder sobreviure al llarg dels segles en una zona on abundava el mosquit anopheles. Era tal l’agressivitat d’aquests mosquits transmissors de la malaltia que tota la gent d’altres ètnies que s’atrevia a establir-se al Terai, acabava malalta de paludisme i fatalment moria. En la dècada dels anys seixanta del segle passat, el govern nepalès va fer fumigar les selves i aiguamolls del Terai amb DDT, amb això es va poder combatre i quasi eliminar la presència del mosquit anopheles, a canvi el que es va produir va ser la contaminació dels sistemes fluvials i també afectà a persones i animals amb la bioacumulació d’aquest producte al entrar en la via tròfica. Els efectes varen ser desastrosos, doncs a moltes espècies els afectava el sistema immunològic. Sembla ser que un dels animals que va suportar pitjor els efectes del DDT va ser el rinoceront d’una banya; dels 800 exemplars que hi havia l’any 1950,  va a arribar quasi a desaparèixer del parc. L’altre efecte derivat de la desaparició de la malària va ser que va obrir la porta a l’entrada de gent d’altres ètnies. Així, en poques dècades varen arribar colons que s’anaren instal·lant en les terres fèrtils fins llavors territori únic dels tharu.

El cultiu de l’arròs, el blat de moro i la recol·lecció de mostassa són algunes de les principals activitats agrícoles, també està guanyant terreny el desenvolupament de la floricultura. L’apicultura i les granges dedicades a la cria de pollastres són altres aspectes comercials explotats a la regió.

El turisme va començar a arribar a Chitwan cap a mitjans de la dècada dels setanta del passat segle, des de llavors  ha crescut molt el nombre de visitants, ara es calculen més de setanta mil persones a l’any. Aquest nombre és assolible tant per l’ecosistema com per les infraestructures i de moment, quan passegem pel parc, no es dóna la sensació de trobar-nos en un lloc massa atapeït de turistes, sinó més aviat el contrari. Dintre del parc hi ha set establiments autoritzats com a lodge per acollir visitants, però la majoria d’establiments es troben ubicats en la zona d’amortiment del parc, sobretot a l’entorn de Sauraha, on hi ha el centre de visitants. Aquests centres turístics ofereixen entre d’altres el servei de pensió complerta, guies especialitzats, recorreguts en elefant, canoa i 4×4 i l’observació d’aus. Hi ha altres atraccions, destacant el centre de cria d’elefants de Khorshor i el centre de cria de gavials.

El Chitwan ostenta el rècord asiàtic de producció de biomassa, calculant-se 18.950 kg/km2. Aquesta xifra és l’associació composada d’ungulats salvatges, boscos i herba alta, apropant-se a les taxes de biomassa que produeixen alguns dels parcs i reserves d’Àfrica Oriental. Un 80% del parc és recobert per boscos d’arbres sal (Shorea robusta), també creixen coníferes i palmeres, la resta són zones de pastura. A les pastures destaca l’herba d’elefant (Saccharum spp), la qual creix inclús per sobre dels cinc metres.

La fauna és la joia del parc. Es comptabilitzen fins a cinquanta espècies de mamífer i cinquanta cinc d’amfibis i rèptils. El cens d’aus ha arribat a les cinc-centes vint-i-cinc espècies, moltes d’elles migratòries. De tots els animals, el més espectacular d’observar és sens dubte el rinoceront asiàtic d’un banya (Rhinoceros unicornis). Ara l’espècie està protegida al màxim i s’ha arribat als cinc-cents exemplars i és fàcil de veure. Malgrat tot, l’any 2002 els furtius varen matar 37 animals per poder tallar les banyes. Els elefants salvatges són més difícils d’observar i encara més, quasi impossible, és poder veure algun dels pocs exemplars de tigre reial de Bengala (Panthera tigris). Els tigres, que necessiten un gran territori de caça, s’amaguen a les zones més allunyades del parc, on rarament arriben els turistes. Un altre animal rar i en perill d’extinció és el gavial (Gavialis gangeticus), si bé durant una visita resulta extremadament difícil veure algun d’aquest estranys sauris, sempre queda l’opció d’acostar-se al centre de cria per poder-los observar de ben a prop.

Com ja us podeu imaginar, o si ja heu estat algun cop en alguna reserva de vida salvatge, l’observació de determinades espècies és fruit a vegades en part de la sort i també de la professionalitat dels guies. Pot ser que en les visites que he fet al parc, s’han conjuminat la sort i un bon guia, el cert és que des de d’alt de l’elefant o navegant en canoa, he pogut observar els rars ungulats anomenats gaur o bisó indi (Bos gaurus), boví asiàtic de grans dimensions, una espècie amenaçada i que a Chitwan té una destacada presència. També he pogut veure el sambar (Cervus unicolor) i el cocodril dels pantans (Crocodylus palustris). El que fins ara ha estat impossible ha estat veure un tigre en llibertat. Tant de bo quan algú de vosaltres tingui l’oportunitat d’anar al Nepal i visiti el Chitwan, pugui gaudir de l’espectacle de tants i tants animals en llibertat.

L’agència de viatges Muztag us ofereix la possibilitat d’organitzar-vos estades a la selva de Chitwan en els seus programes a mida, com a complement dels trekkings i expedicions per l’Himàlaia.

 

UN PARADÍS EN LA TERRA

Quan en prou feines es porten uns minuts en terres balineses, un ja s’adona que ha aterrat en un indret ben especial. Es palpa un ambient divers al que podem trobar en les demés illes d’Indonèsia. I a les diferencies que ens referim no són climàtiques ni paisatgístiques, ni en l’aparença d’algun monument, doncs en aquests aspectes s’assemblen força a les illes veïnes com poden ser l’est de Java, de la qual només dista 3,2 kilòmetres,  – situada al seu oest -, o les més properes situades al seu est com Lombok o Nussa Tenggara. Una atmosfera de tranquil·litat i serenor sura a l’ambient. La gent del país passeja amb parsimònia (pot ser l’excepció són els escúters que recorren Denpasar, la capital). Els vestits tradicionals són ben presents. Arreu despunten les curioses cobertes en forma de pagoda dels temples. Pedres esculpides amb imatges d’animals fantasiosos s’amaguen a qualsevol cantonada. A terra, de tant en tant ens topem amb ofrenes fetes amb flors i menjar. I és rar el dia en que no et trobis amb alguna celebració, ja sigui un funeral, casament o algun altre ritual carregat de simbolismes i plàstic a més no poder.

Bali es una illa que pertany a Indonèsia i forma part d’un arxipèlag anomenat illes Petites de la Sonda. Està situada només 800 kilòmetres al sud de la línea de l’equador. La superfície és de 5.633 km2 (com Eivissa i Mallorca juntes). El seu relleu és més aviat muntanyós, sobretot al centre i nord, amb una cota màxima de 3.142 metres, en el volcà actiu Gunung Agung (la darrera erupció va ser l’any 1963). El clima és tropical, amb una estació seca que va de maig a finals setembre; els mesos menys plujosos són agost i setembre, i la temperatura mitjana sempre està per sobre els trenta graus centígrads.

La població ronda els tres milions d’habitants, són majoritàriament d’ètnia balinesa, i el fet diferencial envers altres illes de l’arxipèlag indonesi és el religiós. Aquí tothom professa una forma local  del hinduisme, on es barreja el complex i multitudinari panteó hindú, amb formes animistes. El sistema de castes es limita a l’àmbit religiós, amb els bramans en l’escalafó més alt i els sudra a sota. En el món del treball no hi ha diferències i els intocables, contràriament al que passa a la Índia,  no existeixen. Avui, la població balinesa divideix les seves activitats laborals entre el turisme i el conreu de l’arròs.

La gent de Bali es convertí al hinduisme al llarg primera meitat del segle XI, quan el rei javanès Airlangga, va prendre el poder a Java i va estendre el seu domini sobre Bali, permetent però, un estat d’independència tutelada. Al llarg dels segles diferents dinasties hinduistes es succeïren al front de la monarquia balinesa, essent la més important la dels Majapahit, entre els anys 1293 i 1520. Quan en el segle XVIII a Java i en bona part de l’arxipèlag indonesi s’imposà l’islam, a Bali encara es va refermar més el hinduisme. I va ser la puixança dels mahometans a Java, el que provocà la migració cap a Bali de les classes altes i sobretot de gent de la cultura i artistes. D’aquella època prové la tradició artística balinesa que encara avui perdura. Cal recordar que Indonèsia és el país del món amb més seguidors del islam.

Bali també va sofrir la colonització europea. Va ser la Companyia Holandesa de les Indies Occidentals qui prengué control definitiu de l’illa després d’un atac naval sobre la capital l’any 1906. Ja de molt abans, a finals del segle XVI, els holandesos anaren introduint-se de manera sibil·lina a prop del poder reial i a meitat del XIX tenien establerts destacaments militars en algunes zones del nord de Bali. En la II Guerra Mundial, varen ser les tropes japoneses les que ocuparen Indonèsia l’any 1942. La dominació nipona durà fins que tropes britàniques desembarcaren a Java l’octubre de 1945 i tot seguit els holandesos es feren de nou amb el poder colonial. Però aquesta presència europea va ser curta, doncs el general Sukarno encapçalà una complexa trama per aconseguir la independència. Després de molts tira i afluixa, tant bèl·lics com diplomàtics, incloent la intervenció de les nacions Unides, a la fi Indonèsia conquerí la seva independència a finals de l’any 1949.

Amb el país estabilitzat, Bali encapçala el desenvolupament turístic d’Indonèsia. Els hotels i conjunts residencials més luxosos s’han anat establint per tot el litoral. La zona situada al sud de Denpasar, conformada per la península de Bukit, és la que té més establiments d’alt standing. Alguns dels camps de golf amb més “glamour”  s’han establer en aquesta petita península, sobretot destaquen els de Nusa Dua i Sanur. També són famoses arreu les platges d’aquesta zona per a la pràctica del surf. I per divertir-se no hi ha com la població de Kuta i les seves famoses discoteques. Per desgràcia una d’aquestes discoteques de Kuta va ser objectiu dels terroristes islàmics l’any 2002, causant molts morts i a més, danyant de manera severa la indústria turística durant un temps al baixar significativament el nombre de visitants estrangers.

L’altre pol d’atracció balinès és Ubud. Aquest indret és des de fa segles el centre cultural de l’illa. Ubud resumeix el que és Bali, doncs aquí s’hi pot copsar millor que enlloc l’assossec tradicional junt amb el desenvolupament de l’artesania, la música, el teatre i les arts. El poble, no massa gran, es troba en el centre-sud de l’illa, rodejat d’arrossars disposats en vistoses terrasses. Molts temples es troben tant a l’interior de la població con en les rodalies. Per tot, Ubud és una bona base per qui vulgui descobrir amb tranquil·litat tota la part meridional de Bali.

Atractius paisatgístics els trobem arreu de Bali. Les seves platges, algunes de sorra blanca i moltes altres de sorra negra d’origen volcànic, ofereixen un sense fi de vistes impressionants, sempre amb el taló de fons de les altes muntanyes i volcans de l’interior. Molts d’aquests volcans ofereixen l’oportunitat de curts trekkings i excursions, incloent l’ascensió al cim del Gunung Agung. Pels amants del busseig, la costa nord-est és la més aconsellable; a part d’admirar els fons de corall, molts submarinistes visiten les platges de Tulamben amb l’objectiu de submergir-se entre les desferres del vaixell nord-americà Liberty.

I el que és imprescindible en una visita a Bali, a més de conèixer els seus millors temples, com l’espectacular Tanah Lot o el Pura Goa, és viure en directe l’espectacle teatral del barong, les danses legong i anar a una sessió teatre de marionetes fetes amb la tècnica de les d’ombres xinèsques.

Per tot, Bali és destí imprescindible en qualsevol recorregut per Indonèsia. Muztag Viatges us ofereix diversos programes, estàndards o fets a mida, que permeten descobrir aquest paradís.